Un apunt a favor de la carn

Al 26 d’octubre l’Agència Internacional per a la Recerca del Càncer, depenent de la OMS, va declarar que l’elevat consum de carn processada o vermella, podria associar-se a un augment de risc de desenvolupar càncer, especialment el colorectal. Aquests resultats sortien de l’avaluació de 800 estudis sobre relació entre la carn i el càncer. El periodisme més sensacionalista va crear inquietud en llençar un missatge unànime i contundent: segons la OMS, la carn processada podia provocar càncer i, la carn vermella, era potencialment perillosa en aquest sentit.

No es van fer esperar les reaccions de nombrosos sectors professionals, des d’experts defensant aquests resultats a d’altres demanant cautela en la seva interpretació, passant per les queixes d’alguns professionals de la gastronomia i dels empresaris vinculats amb la indústria alimentària. La majoria d’experts nutricionistes van sortir remarcant que el que deia la OMS és el que ja se sabia, que la carn millor menjar-la en moderació, al mateix temps que en recordaven els seus beneficis, com a font de ferro, vitamines i proteïnes.

L’informe cataloga la carn processada com a carcinògena, en el mateix nivell que ho són el tabac o la radioactivitat. S’especifica que un consum continu d’aquesta carn pot incrementar fins a un 18% el risc de desenvolupar càncer colorectal. Però malgrat que els resultats són concloents, caldria remarcar les diferències que hi ha entre els elements classificats com a carcinògens: la quantitat necessària per a què aquests acabin desencadenant càncer i el com. Calen moltíssimes hamburgueses i més poca radiació per a un mateix efecte, com tampoc és el mateix menjar molt pernil que molts frankfurts. I, mentre que es coneix la forma com el tabac provoca mutacions, és més difícil mesurar l’impacte que una dieta rica en carns i greixos pot tenir en una malaltia tan complexa com el càncer.

El càncer és normalment multicausal. Tret d’un petit percentatge de casos on la genètica és el determinant, els tumors emergeixen per la combinació de factors com l’edat, l’ambient, l’estil de vida, la genètica i l’atzar. Els únics controlables són l’ambient i l’estil de vida, però tots dos conceptes engloben alhora molts petits factors que de forma individual no causen càncer però poden afavorir-ne o prevenir-ne l’aparició.

La dieta és certament un d’ells. Per això, si la OMS ha anunciat els resultats és perquè hi ha una evidència i una raó suficient per fer-ho, i és bo i necessari informar a la gent per establir dinàmiques de vida saludable. Ara bé, s’hauria de transmetre el missatge de forma completa i no distorsionada, per no crear una confusió i un pànic injustificats ni criminalitzar elements que, com la carn processada i la vermella, també aporten beneficis pel nostre cos.



Posted in Laia Bassaganyas | Tagged , , , | Comentaris tancats a Un apunt a favor de la carn

AIGUA A MART NO TROBARIES

aigua a Mart2_NASALa recerca ciència ens obsequia amb constants petites descobertes; i, de tant en tant, alguna gran sorpresa reveladora, que no per volguda deixa de ser absolutament inesperada i excitant.
El passat 28 de setembre, l’equip multidisciplinari d’investigadors de la NASA que treballen amb els resultats de l’exploració conjunta que efectua la sonda Mars Reconnaissance Orbiter i el rover [vehicle robòtic] Curiosity, ens han sorprès: el planeta Mart té aigua líquida a la seva superfície.

Les extremes característiques atmosfèriques del planeta roig, amb una pressió mitja de 6,36Pa (de l’ordre de 160 vegades inferior a la terrestre), deixen una ínfima finestra per a l’existència d’aigua en estat líquid. A Mart, els canvis de temperatura, que pot oscil·lar entre els -87ºC i els 20ºC, provoquen que l’aigua es sublimi, passant d’estat sòlid a gasós, és a dir de gel a vapor d’aigua, directament. La presència d’aigua líquida a Mart es creia escassament probable, per la qual cosa des de feia anys s’havia convingut que era inexistent.

Però, l’estudi de l’evolució de la superfície marciana en els darrers dos anys, ha desvetllat la presència en diferents indrets d’un compost fluid que, a l’estació càlida, erosiona la terra formant un seguit de solcs. Aquest compost és una salmorra [aigua saturada de sal] de perclorat que, a diferència de l’aigua pura, en les condicions de Mart pot preservar la seva fase líquida en un rang ampli de temperatures (entre els -70ºC i els 24ºC). Sí, val la pena insistir-hi, Mart té aigua líquida a la seva superfície.

La flamant descoberta, que feia anys i anys que es perseguia a cegues, proporciona una triple gratificació científica: l’increment de probabilitats de trobar vida extraterrestre [en el sentit estricte] al subsòl marcià, la identificació clara dels indrets on focalitzar la seva recerca i la possibilitat de facilitar l’estada a futures missions humanes al planeta Mart.

D’un temps, ençà Mart ens fa de mirall.
De vida només en tenim una sola referència, i és la nostra, la de la Terra.
La possible identificació de traces marcianes d’altres processos biològics revolucionaria amb tota seguretat el nostre coneixement de la vida tal com avui l’entenem. Però de Mart també ens n’interessa els seus processos geològics i climatològics: el cicle de l’aigua i el cicle del diòxid de carboni, especialment.

Investiguem Mart com una Terra envellida, com un futur estadi del nostre planeta, com un reflex del que podria esdevenir-se; i això ens ha d’esperonar i carregar-nos encara més de raons per preservar aferrissadament la diversitat biològica i mediambiental que atresorem
aquí a la Terra.
De moment, a l’espera de descobrir-ne més misteris, bo i el que pogués semblar d’entrada,
hem fet un triple pas: hem trobat aigua a Mart.

PER SABER-NE MÉS:
Guía turística de Marte, de William Hartmann [Editorial Akal, 2011]



Posted in Pol Bartrès | Tagged , , , , | Comentaris tancats a AIGUA A MART NO TROBARIES

LA NOVA ENGINYERIA GENOMICA

Al mes de maig es van fer públics els noms dels guanyadors dels premis “Princesa d’Astúries” 2015. En la categoria Investigació Científica i Tècnica, el jurat va decidir guardonar les bioquímiques Jennifer Doudna (EEUU) i Emmanuelle Charpentier (França) per la seva contribució essencial en el desenvolupament d’un dels avenços científics més destacats dels últims dos anys: l’optimització d’un mètode d’enginyeria genòmica capaç de modificar l’ADN de qualsevol tipus de cèl·lula de manera simple i altament eficaç.

Aquest mètode, conegut com a sistema CRISPR-Cas9, s’ha desenvolupat a partir d’un mecanisme d’edició genòmica present en el sistema immunitari de la majoria de bacteris per defensar-se dels virus que els infecten. Es tracta d’un sistema que permet a les cèl·lules bacterianes reconèixer de forma específica l’ADN del virus invasor, dirigir-se cap a ell, i tallar-lo i modificar-lo mitjançant unes proteïnes que actuen com unes “tisores”, capaces de tallar l’ADN en un punt concret. Al 2012, Doudna i Charpentier van ser les primeres de reproduir artificialment al laboratori una adaptació d’aquest procediment per manipular regions específiques d’ADN en cèl·lules d’interès. És a dir, van demostrar que era possible construir de manera simple un sistema molecular basat en els elements que conformen el sistema immunitari bacterià, i introduir-lo en diferents tipus cel·lulars (no només en bacteris) per provocar modificacions molt específiques als seus genomes.

La simplicitat del seu mètode, acompanyada per l’alta eficiència i especificitat aconseguides a l’hora d’editar seqüències d’interès, ha suposat una veritable revolució que està arribant pràcticament a tots els camps de la ciència. Des del 2012 fins ara, el mètode ha estat ampliat i treballat, i ja s’han publicat més de 500 articles demostrant la seva aplicabilitat en l’ADN de cèl·lules de diferents organismes, incloent-hi, entre altres, bacteris, plantes, ratolins i humans. S’està utilitzant en recerca bàsica per millorar el coneixement que tenim sobre el funcionament de gens relacionats amb malalties o per descobrir nous gens implicats en la resistència al tractament d’alguns tumors. En el context biomèdic, s’està aconseguint –de moment al laboratori- reparar, en cèl·lules i ratolins, mutacions genètiques que causen malalties, i això obre l’esperança pel desenvolupament d’una nova forma de teràpia gènica. D’altra banda, mitjançant la modificació del genoma d’algunes espècies d’algues, s’espera aconseguir una producció d’etanol altament eficient, a partir del qual es podran obtenir biocombustibles de forma neta i renovable. I, així, desenes d’exemples més que van apareixent al llarg de les setmanes i els mesos, cosa que demostra el gran abast del treball de Doudna i Charpentier.



Posted in Laia Bassaganyas | Comentaris tancats a LA NOVA ENGINYERIA GENOMICA

En nom del progrés (II)

Visc+ torna a ser notícia. El Departament de Salut de la Generalitat va impulsar, fa mesos, un projecte per utilitzar les dades mèdiques de l’activitat assistencial en projectes de recerca biomèdica. El projecte preveia buscar un soci privat que invertís 25 milions d’euros per edificar la infraestructura i s’encarregués de gestionar la cessió d’aquestes dades a tercers, públics o privats. Que el sector privat fos el gestor de les dades sanitàries de la població catalana va despertar la por que dades sensibles com les sanitàries entressin en dinàmiques de compra-venda i no s’acabessin utilitzant, en un futur, no només per l’interès i el benefici de l’individu.

A més, l’Autoritat de Protecció de Dades i l’Observatori de Bioètica van posar en qüestió la privacitat d’aquestes dades i van alertar del risc de poder arribar a desxifrar la identitat dels individus. Per tant, alertava que la informació sobre les malalties i condicions físiques que tenim poguessin sortir a la llum sense que nosaltres n’haguéssim donat, necessàriament, el consentiment.

Després de la polèmica, el projecte va quedar paralitzat uns mesos. Finalment, Visc+ ha anat canviant: millorant-se per alguns, desdibuixant-se, per d’altres: per una banda, el Salut garanteix ara que la gestió d’aquestes dades no recaurà en un soci privat, sinó que serà l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, un ens públic que depèn del Departament de Salut, qui en tindrà la titularitat. A més, la inversió també serà totalment pública, malgrat que molt menor que la prevista inicialment. Alhora, almenys de moment, la cessió d’aquestes dades es farà sense cobrar i només en centres de recerca catalans acreditats. D’altra banda, s’ha augmentat la seguretat i privacitat de les dades.

Òbviament, aquest canvi pretén eliminar les suspicàcies i tranquil·litzar la ciutadania sobre la bondat de la iniciativa. Els promotors del projecte no es cansen de dir que l’objectiu de Visc+ és millorar la salut de la població i no vendre dades mèdiques com si fos una subhasta. Veus de la comunitat científica també s’han queixat de la demagògia que ha governat el debat i han lamentat que s’hagi desaprofitat una oportunitat per donar una empenta al sector R+D+i. Expertdatos sanitarioss en genòmica, salut pública i epidemiologia (disciplines que fa anys que treballen amb bases de dades gegants) defensen que les dades sempre s’han tractat amb absoluta confidencialitat i que les lleis espanyoles no en preveuen l’ús comercial.

Si l’alarmisme ha estat justificat o no, si ha servit per millorar el projecte i garantir la privacitat i el consentiment de l’ús de les dades o si, per contra, haurà servit per generar recels que dificultin que els pacients cedeixin les seves dades (cosa que revertirà, sense dubte, negativament cap a la recerca científica), només ho dirà el temps. El que és segur és que en sentirem a parlar.

Posted in Núria Radó | Comentaris tancats a En nom del progrés (II)

VIURE LA CIÈNCIA

ciencia viscuda3L’ensenyament de les ciències i la tecnologia ve d’antic.
Immersos en una ancestral dicotomia epistemològica entre descriure, comprendre i explicar, al llarg de la Història hem empès el nostre coneixement científic col•lectivitzant-ne la vivència, exercint-ne múltiples i variades formes de transmissió.

Escoles, acadèmies, gremis, societats científiques, liceus, universitats, col•legis professionals,… fins als centres educatius contemporanis.
De la sorrera on els antics hel•lens traçaven amb una simple vara de fusta efímeres formes geomètriques, a les pissarres digitals; passant pel taller del mestre artesà, els atapeïts studiolos dels savis renaixentistes o les selectes instal•lacions de les agrupacions aristocràtiques d’especialistes i erudits; els diferents agents que han encapçalat al llarg dels anys la pedagogia i divulgació de la ciència i la tècnica, han posat l’objecte al centre de l’experiència científica, amb el simple i principal propòsit d’enaltir-ne la vivència.

Descriure, comprendre i explicar.
La vivència és una experiència íntima i personal, de caràcter eminentment afectiu.
Vivim la ciència des de petits; la descobrim rera cada cosa que rodola, sona, xoca, cau, esquitxa, rasca, punxa, gira o esclata. De fet, és l’àmbit familiar on s’esdevenen les nostres primeres experiències científiques; un bagatge inicial que no deixa de ser una ineludible eina més del nostre arsenal social, cultural i personal com a individus.
I, actualment, per sort com a dret i obligació, també vivim la ciència durant l’educació primària i secundàries de la que ens hem dotat. La ciència s’observa, s’experimenta, es mesura,… i és en els centres on s’ha impartit durant generacions i generacions que s’ha anat acumulant un seguit d’objectes i aparells per desenvolupar la seva praxis; recursos pedagògics per a la seva aproximació als alumnes.

Coneixedores d’aquest valuós, per bé que menystingut, patrimoni que atresoren molts dels centres educatius del país, un grup d’educadores de Mataró han tingut la lloable iniciativa de recopilar i catalogar els objectes didàctics utilitzats per l’ensenyament de disciplines científiques dels centres de la comarca del Maresme durant els dos darrers segles, per ubicar-los dins el seu context històric i social. Un exhaustiu i apassionat treball que s’ha materialitzat en la recomanable exposició “Ciència viscuda”, emplaçada fins el 21 de juny al Museu Can Serra de Mataró.

Tan de bo aquesta experiència local esperoni a la resta d’institucions educatives, gremis i col•legis professionals del país a recuperar, preservar i posar en valor el seu patrimoni; com a testimoni i llegat de la pedagogia i divulgació de la ciència i la tecnologia; per entendre’n el seu aprenentatge i transmissió; per descobrir com ha estat viscuda l’engrescadora experiència de descriure, comprendre i explicar.

PER SABER-NE MÉS:
– El patrimonio científico de los IES, de J.M. Bernal i J.D. López [UNED, 2009]

Posted in Pol Bartrès | Tagged , , | Comentaris tancats a VIURE LA CIÈNCIA