L\’altra cara de la ciència

Yasuní és el nom d’un Parc Nacional d’Equador situat en plena selva amazònica. Segons estudis científics és una de les poques parts del territori que s’ha mantingut inalterable des del Pleistocè, el que fa que sigui un dels llocs amb més biodiversitat del planeta. En una sola hectàrea hi podem trobar més espècies de plantes que en tots els Estats Units i Canadà junts i fins a 100.000 espècies diferents d’insectes. A part d’aquesta riquesa natural hi viuen diverses tribus indígenes, algunes d’elles en aillament voluntari per a mantenir la seva manera de viure i tradicions.

A més, el seu subsòl emmagatzema una altra font de riquesa: 846 milions de barrils de petroli que tenen un valor superior a 7.200 milions de dòlars (5.385 milions d’euros).

L’extracció d’aquest cru suposaria una important font d’ingressos que permetria solventar alguna de les moltes necessitats que té un país en vies de desenvolupament com és l’Equador.

Contrariament, el Govern equatorià va decidir el 2007 no explotar aquestes reserves de petroli a canvi d’una aportació econòmica de la comunitat internacional. Aquesta iniciativa es va anomenar Yasuní ITT, en referència a deixar inalterable el cru dels camps Ishpingo, Tambococha i Tiputini que es troben localitzats dins el Parc Nacional Yasuní. D’aquesta manera proposaven un nou mecanisme internacional per a contrarestar l’efecte del canvi climàtic, ja que deixant d’explotar aquests 846 milions de barrils de petroli s’evita l’emissió de 407 milions de tonelades de diòxid de carboni a l’atmosfera, que és el que emeten països com Brasil al llarg d’un any.

Es tracta d’una iniciativa ambiciosa, on per primera vegada es posa en dubte que explotar un territori i perdre’n les seves característiques intrínsiques sigui rentable a llarg termini.

Equador ja havia patit des dels anys cinquanta un autèntic boom petroler, que va fer que la seva economia depengués en gran part de l’extracció de cru. I molts dels beneficis econòmics van repercutir més en les companyies petroleres que no pas en la població local, que a més va haver de soportar  tots els impactes ambientals i pèrdua de valors naturals derivats d’aquestes activitats extractives.

En un principi la iniciativa va ser acollida d’una manera molt satisfactòria, ja que sentava les bases per a una nova economia post-petroli i a noves relaciones Nord-Sud. Alguns països com Alemania i Espanya es van comprometre a donar-hi suport i aportar recursos en un fons que seria gestionat a través del  Programa de la Nacions Unides per al Desenvolupament. L’eufòria inicial s’ha anat diluint en una època de crisi generalitzada i és possible que no s’arribi a aconseguir la xifra mínima que Equador demanava per tal de no explotar els tres camps petrolífers. Alguns detractors del projecte creuen que El Govern d’Equador només pretén crear-se una bona imatge internacional, i que aquesta iniciativa xoca de manera frontal amb la creació en el port marítim més important del país d’una gran refineria que haurà de rebre barrils de petroli d’alguna banda.

A part dels interessos ocults, el caràcter pioner de la iniciativa ja ha cridat l’atenció d’altres països, que veuen en els seus recursos naturals la principal font de riquesa per a les generacions futures.

JOAN BASAGAÑA

Per a saber-ne més: http://yasuni-itt.gob.ec/

Tweet

D’aquí a pocs dies, el proper 18 de desembre, se celebrarà la 20ª edició d laMarató de TV3, amb un programa dedicat a la regeneració i el transplantament d’òrgans i teixits.

Un transplantament permet que òrgans, teixits o bé cèl•lules d’una persona puguin reemplaçar els d’una altra que els presenti malalts. En alguns casos aquesta acció permet salvar la vida de les persones, en altres, ajuda a millorar la qualitat de vida. El primer trasplantaments registrat amb èxit va ser el de còrnea,l’any 1905, fet per Eduard Zirm. El primer trasplantaments de ronyó però, no va ser fins anys més tard, al 1951, i el de cor es va dur a terme al 1967. Això ens mostra com és una tècnica que ha hagut de millorar molt durant els any, i que encara avui en dia necessita molts esforços de recerca per progresar i que es dugui a terme amb èxit. En els últims anys, la investigació feta amb cèl•lules mare i medicina regenerativa de teixits ha suposat una revolució per al sector, tot i així, cal seguir invertint per tal de millorar la conservació d’òrgans i teixits a trasplantar, reduir el rebuig i incrementar Aixa les possibilitats de supervivència del malalt.

Un dels principals problemes que presenten els trasplantaments és el rebuig de l’òrgan o els teixits trasplantats. Es tracta d’una resposta del cos que pot tenir dues direccions; per una banda, el pacient pot rebutjar l’element trasplantat, però també pot donar-se el cas que sigui l’òrgan o el teixit el què la desenvolupa.

Les causes són que hi ha una resposta del sistema immunitari, l’encarregat de protegir el nostre cos de substancies potencialment nocives, com poden ser els microorganismes i les toxines. Aquestes substàncies presenten unes proteïnes anomenades antígens a la seva superfície que el sistema immunitari identifica com estranys, aliens al cos, i per tant els atacarà. Això és el què pot passar quan es du a terme un trasplantament i aquest té un rebuig. El cos identifica la peça trasplantada com a un element estrany i el sistema immunitari l’intenta eliminar.

Per tal d’evitar o minimitzar el risc de rebuig, abans del trasplantament s’estudia el teixit de la peça trasplantada per tal d’identificar els antígens que conté. Encara que fer això ens assegura que l’òrgan o teixit és el més similar possible als teixits del receptor, la compatibilitat generalment no és perfecte. Cap persona té els antígens idèntics a una altra. És per això que els medicaments immunodepressors, que disminuyesen el sisteme immunitari, són necessaris per evitar el rebuig al fer un trasplantament.

Tot i aquests possibles rebuigs existents, en molts casos, si no es troba un òrgan perfectament compatible, es du a terme el trasplantament amb el què es disposa, ja que en general hi ha llargues llistes d’espera per tal de rebre un òrgan. Millor lluitar contra un rebuig que no intentar-ho.

No será el primer any que la Marató se centra en un tema semblant. El 1999, La Marató es va centrar específicament en els trasplantaments d’òrgans. Durant aquella edició es van recaptar 4,6 milions d’euros, que van servir per impulsar 58 projectes de recerca, la qual cosa que va suposar un agment de recursos per millorar l’evolució de la investigación biomédica.

Gemma Figueras

Tweet

Les partícules, els cossos, s’atrauen entre si. Res s’escapa d’aquest principi, ni tan sols la llum.
L’any 1687, amb o sense poma, el brillant Isaac Newton partí de les lleis de Kepler sobre el moviment dels planetes per, després d’anys d’observacions, suggerir l’existència d’una curiosa força recíproca d’atracció entre els cossos. Una força proporcional al producte de les respectives masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que les separa. Expressada en una bella fórmula, Newton va proposar una atracció condicionada per un valor fix que anomenà constant de gravitació universal G.
Sorprenentment, Newton no pogué definir mai el valor d’aquella constant. Com podem mesurar, a la Terra, l’atracció entre dos cossos si el propi planeta els atrau cap al seu centre?
Un segle més tard, l’enginyós naturalista John Michell ideà un artefacte per aconseguir-ho: la balança de torsió. Dues masses idèntiques que, compensant mútuament el seu pes, es mantenien sospeses i exposades a qualsevol influència externa. Michell llegà l’invent al físic Henry Cavendish que, després d’un any sencer experimentant-hi, aconseguí mesurar alhora dos grans misteris de la Terra: la massa i la densitat mitja del planeta. Amb aquestes dades sota el braç, precisar numèricament la constant G fou fàcil.

Els cossos s’atrauen entre si, d’acord; però quina n’és la causa, com és possible que, malgrat la distància, es produeixi aquesta atracció recíproca entre les masses? A principis del segle XX, inesperadament, Einstein sorprengué tothom plantejant la gravetat no com una força, sinó com una conseqüència de la curvatura de l’espai-temps causada per la massa dels cossos. L’espai-temps es comporta com un teixit elàstic que es deforma en presència de massa i energia.
Einstein, endinsant-se en els misteris de la gravetat 230 anys després de Newton, establí una altra bella fórmula que, mantenint la constant G, descrivia una atracció de la què no s’escapava ni la llum.

Ja ha passat un segle des d’aleshores i, aquests dies, la llum ha vist perillar el gran privilegi de ser l’element més ràpid de tot l’univers, tal com postulava Einstein. Un estudi insinua que els neutrins poden prendre-li aquest honor.
D’entrada, cal esperar nous experiments que corroborin la sorprenent notícia. Però, de ser certa, no ens hauria d’alarmar; ni molt menys. La ciència, de fet, no pretén altra cosa que distingir, ordenar, interpretar, explicar i anticipar la realitat, tot proposant patrons i models per comprendre el què som i el què ens envolta.
Potser sí que és necessari superar a Einstein, igual que, al seu torn, aquest ho féu amb Newton. Però, en tot cas, a certs nivells d’escala els models de Newton continuen sent perfectament vàlids, de la mateixa manera que ho continuarien sent els d’Einstein a velocitats inferiors o iguals a les de la llum.

Newton ens mostrà que les partícules, els cossos, s’atrauen entre si; Einstein que res escapa a aquest principi, ni tan sols la llum; i friso per saber què ens proposarà el proper erudit revolucionari que aprofundeixi en una de les moltes escletxes que omplen l’apassionant entramat científic fet de patrons i models que ens ajuden a entendre objectes i fenòmens; és a dir, el que existeix i el que s’esdevé.

POL BARTRÈS

PER SABER-NE MÉS:
- Cien preguntes básicas sobre ciencia, d’Isaac Asimov [Alianza editorial, 1989]

Tweet

Darrerament he llegit un llibre que m’ha impactat molt. Es tracta d’una obra escrita per Tristam Stuart, investigador del Centre d’Història Ambiental de la Universitat de Sussex i que al Regne Unit és també conegut com a un actiu divulgador sobre les conseqüències derivades de la nostra dieta.

Tracta de l’enorme quantitat de productes alimentaris que es llencen sense ser consumits i analitza detalladament les conseqüències socials i ambientals que això representa.

A tots se’ns podreix fruita a casa o bé se’ns caduquen iogurts i altres productes arraconats al fons de la nevera i quan ens n’adonem els llencem sense remordiments. Però el problema, tal i com ha analitzat Stuart al llarg dels anys i en diferents llocs del planeta, té un abast que difícilment podem arribar a imaginar i no només es manifesta en la deixadesa de cadascú de nosaltres.

La mateixa indústria alimentària és molt perversa i ens empeny a despreciar un percentatge molt important de la producció en cada graó de la cadena de subministrament. L’agricultor ha de llençar un munt de peces perquè la seva forma no és perfecta o per el caprici dels grans distribuidors. Les dates de caducitat són sovint massa restrictives i la majoria dels consumidors només volen els productes que tenen un aspecte immillorable, oblidant que un tomàquet una mica abonyegat i no tant vermell pot ser igual de nutritiu.

A part, cada vegada tenim més por d’agafar algun tipus d’intoxicació i els mitjans de comunicació sovint afavoreixen aquests temors. Després d’episodis com el de les vaques boges ens hem tornat molt més aprensius i la quantitat d’aliments que rebutgem és cada vegada més gran.

Tot plegat però representa un cicle ben absurd. Hi ha molta gent que passa gana mentre gairebé la meitat del que produïm acaba saturant els abocadors, incinerat o en el millor dels casos reciclat, procés pel qual també paguem un cànon i repercuteix doncs en la nostra economia.

Segons les tesis de l’autor el problema principal no és la falta d’aliments sinó la seva mala distribució i tot el malbaratament associat, degut a que en els països rics, per exemple, més de la meitat dels aliments acaben al cubell de les escombraries, i al Tercer Món es produeixen grans pèrdues d’aliments per manca d’infraestructres bàsiques que mantinguin el bon estat dels productes fins que són consumits.

I bona part del problema és que quan llencem un tomàquet a les escombraries no només estem perdent el seu valor nutricional. Estem d’alguna manera, malbaratant inútilment els adobs, l’aigua i la terra que s’ha destinat al seu cultiu i els combustibles fòssils emprats per a traslladar-los del camp al supermercat i d’allí a la llar per tonar-los a portar a un abocador.

Milers i milers d’hectàrees al món es perden per cultivar aquests productes i amb elles es perden ecosistemes molt valuosos arreu del planeta que podrien ser preservats tant sols minimitzant aquesta conducta escandalosa.

Una obra molt aclaridora de com petits canvis d’hàbits individuals i millores en l’eficiència dels processos col·lectius ens poden reportar grans beneficis. Recomano molt la seva lectura.

Stuart, Tristam: “Despilfarro, el escándalo global de la comida”, Alianza Editorial-Intermón Oxfam.

Tweet

Una de les preguntes més apassionants que ens podem fer i, alhora, de més difícil resposta és la de saber què ens fa humans. Històricament, un cop es va descobrir i acceptar que tots els éssers vius tenim un origen comú i es va poder dibuixar l’arbre de la vida, la següent pregunta venia sola: llavors, què és el que ens diferencia de la resta d’éssers vius? La nostra visió antropocèntrica ens feia intuir que hi havia d’haver algun tret marcadament diferenciat que ens caracteritzés i ens catapultés com a amos i senyors de l’univers.

Com ja s’ha comentat diverses vegades en aquesta mateixa secció, qualsevol tret que ens caracteritzi com a espècie haurà de trobar-se reflectit en el nostre material genètic, el nostre ADN. Per tant, era fàcilment deduïble que si aconseguíem trobar les diferències entre el nostre ADN i l’ADN d’altres organismes, podríem trobar les bases de la nostra naturalesa Homo sapiens. És per això que fa pocs anys, un equip internacional de científics es van posar a comparar la seqüència d’ADN humà amb la del nostre parent viu més proper, el ximpanzé comú (Pan troglodytes). El resultat podria ser considerat humiliant: el nostre ADN és exactament igual el d’un ximpanzé comú en un 99%, és a dir, dels tres mil milions de bases que componen el genoma humà, només quinze milions (menys de l’1%) han canviat en els sis milions d’anys que fa que els llinatges entre humans i ximpanzés van divergir.

Des de llavors, els científics han entrat en un espiral de discussions: mentre alguns pensen que en aquestes 15 milions de bases hi ha d’haver la clau de la nostra idiosincràsia, d’altres estan convençuts que això és secundari i que serà inútil buscar grans diferències, perquè en el fons tampoc hi són, sinó que tot és fruit de la nostra adaptació a l’entorn, com qualsevol altra espècie.

Ràpidament es va apuntar el llenguatge com a eina clau en la nostra evolució. La llengua és l’invent evolutiu més important dels últims milions d’anys, i aparentment els primats no tenen un llenguatge complex. El llenguatge va ser una adaptació que va ajudar a la nostra espècie a intercanviar informació, fer plans, expressar idees noves. És el llenguatge, doncs, el que ens caracteritza com a humans? El que ens ha permès pensar, reflexionar, cantar o fer operacions matemàtiques, o per contra, com que som éssers racionals, hem pogut arribar a desenvolupar el llenguatge?

Malgrat que encara és un tema candent entre biòlegs i lingüistes, sembla clar que el llenguatge és el responsable de l’evolució cultural. Mentre que en la resta d’organismes vius l’evolució es basa en la transferència d’informació genètica d’una generació a una altra, en els humans el llenguatge facilita, per primera vegada, la transferència d’informació no genètica, i per tant porta a una nova manera d’evolucionar com a espècie. Una transició en la història evolutiva d’importància comparable a l’origen de la replicació genètica, o l’aparició d’organismes multicel·lulars.

Malgrat tot, malauradament encara queda la pregunta més important per resoldre: com el llenguatge humà va evolucionar a partir de la comunicació animal és una de les preguntes més difícils per a la biologia evolutiva. És el llenguatge el subproducte de l’evolució cap a un cervell gran o el llenguatge apareix a causa d’una mutació única? Cap d’aquestes explicacions resulten reconfortants pels biòlegs evolutius, que argumenten que l’adaptació gradual és l’únic mecanisme pel qual la biologia pot construir un tret tan complex com el llenguatge humà.

Som ben bé a la punta de l’iceberg i només la investigació en la formació i evolució del cervell humà ens podrà ajudar a respondre preguntes de vital importància i ajudar-nos a arribar a entendre per què els humans som com som.

Tweet

Aquests
dies hem vist en molts mitjans de comunicació, noticies sobre la infecció de
centenars de persones pel bacteri Escherichia
coli, també anomenat E. coli, que
ha arribat a causar la mort de com a mínim 14 infectats. En un principi es va
sospitar del cogombre procedent d’Espanya, cosa que va provocar grans pèrdues
econòmiques en el nostre país. Per sort, es va veure aviat que l’origen era un
altre, que la infecció es va donar segurament durant el transport cap a Hamburg,
i aquestes hortalisses es van poder tornar a comercialitzar.

Aquest
bacteri però, no s’acostuma a associar a malalties greus, al contrari, de fet
és un element necessari per a la correcta funció del sistema digestiu. El
trobem en els intestins de la majoria de mamífers sans, on és el principal
organisme. Allí el bacteri actua com a comensal, formant part de la flora
intestinal i ajudant en l’absorció de nutrients. Concretament en els humans, l’E.
coli colonitza el tracte gastrointestinal d’un nounat adherint-se a les
mucositats de l’intestí gruixut en un temps de només 48 hores després de la
primera ingesta. Així doncs, com un element tant important i necessari del
nostre organisme ha pogut causar tantes morts?

El món
dels microorganismes no és tan rígid com el món macroscòpic al que nosaltres
estem acostumats. Existeixen moltes soques diferents del bacteri, cada una amb
les seves pròpies característiques, i a més a més, el pas d’informació genètica
entre elles és bastant usual. Això permet que la varietat sigui enorme, i que
la capacitat de canviar que tenen aquests organismes sigui terriblement alta.
Una d’aquestes soques rep el nom tant complicat de Escherichia coli O104:H4,
és poc comuna, però pot produir malalties greus, com la que s’ha donat a Alemanya,
el Síndrome Urèmic Hemolític (SUH).

Aquesta
malaltia es caracteritza per provocar forta febre, vòmit i diarrees, sang en
les femtes i una forta debilitat. La pèrdua de líquid pot ser tant gran que pot
arriba a provocar la mort. Al tractar-se d’un bacteri es podria pensar que amb
antibiòtics es podria solucionar i eliminar els microorganismes, però
curiosament, aquests poden estimular la producció de la toxina, empitjorant
encara més els símptomes.

Una
higiene correcta és la millor manera de prevenir el contagi. Les fonts
principal és la carn de boví poc cuita, la llet no pasteuritzada i els
productes que se’n deriven, i també l’aigua contaminada. El que es recomana és
que la carn es cogui correctament, ja que el bacteri es destrueix als 70ºC. Cal
controlar també l’ús de la llet i de derivats làctics, i encara que estiguin
correctament pasteuritzats, s’ha d’assegurar que es mantingui la cadena del
fred. I molt important, totes les fruites i verdures que es consumeixen han
d’estar curosament rentades abans d’ingerir-les, ja que moltes d’elles en les mengem
crues.

En el
moment d’escriure aquest article sobre el bacteri causant de la crisi del
cogombre, encara no es coneixia realment la causa d’infecció ni en quin moment
van adquirir la soca causant del SUH. De fet, no serà fàcil trobar-ho, ja que
hi ha tants passos diferents en el procés de producció i transport de les
fruites i hortalisses produïdes, que dificulta molt la seva recerca. Per sort
però, la ministra alemanya va rectificar sobre l’origen del brot, si bé gran
part del mal ja estava fet.

GEMMA FIGUERAS

Tweet

Fa anys, tot jugant, un nen em va sorprendre dient que la “cosa més important de totes” era la llum.
La llum és, literalment, vida, color, escalfor, visió, energia iespai-temps. Totes alhora, totes mesclades.
Avui, també jugant, us convido a fer un breu recorregut per il·lustrar-ho. Un trajecte emulant la secció “Connections” que el divulgador James Burke va publicar durant anys a la revista Scientific American.

El nostre viatge pel coneixement de la llum i la seva importància s’inicia al segle XVII, en una granja del comtat de Lincolnshire, a l’est d’Anglaterra. Isaac, un jove ambiciós de 23 anys, acaba de fer passar un feix de llum a través d’un prima triangular de cristall. El preciós ventall de colors que n’aflora resulta ser l’evidència experimental que la llum blanca es compon d’un ampli espectre cromàtic.

Anys més tard, Isaac revoluciona el món sencer amb tres lleis escuetesi una fórmula elegant i poderosa que publica a Philosophiae naturalis principia mathematica (1687). Les seves investigacions s’inspiren en els exhaustius estudis sobre la caiguda dels cossos elaborats unes dècades abans per Galileu Galilei.
Galileu fou el primer a observar els astres amb un nou invent: el telescopi. Observà la Lluna i els seus cràters, el Sol i la seva turbulenta combustió i encara tingué temps d’inventar el primer aparell per comparar temperatures amb precisió: el termoscopi.

Anys després de la invenció del termoscopi, a finals del segle XIX, quan nous aparells elaborats amb mercuri n’havien pres el relleu, un lord de la cort britànica, Lord Kelvin, ho aprofita per bastir una nova branca de la ciència: la termodinàmica. Seu és el famós enunciat del Segon principi de la termodinàmica que, en col·laboració amb Max Planck, estableix el progressiu augment del grau de desordre de tot sistema.
Planck, pel seu compte, l’any 1900 arribà a la conclusió que un cos calent emet llum d’una determinada freqüència en porcions indivisibles; porcions que denominà quàntum. Així, per exemple, el quàntum elèctric és l’electró i el de la llum és el fotó. La llum,per tant, està constituïda per aquestes partícules que, sorprenentment, són alhora ona electromagnètica i partícula elemental.

Per si no fos prou embolicat, cinc anys més tard, un jove “mandrós” de l’oficina de patents de Berna, anomenat Albert Einstein, explica l’efecte fotoelèctric basant-se en el quàntum de Planck i formula una estranya teoria postulant que aquesta llum tan peculiar té, a més a més, una velocitat constant independent de l’observador i que això determina la naturalesa de l’espai-temps.
Tot aquell seguit de conjectures (que, per cert, desbancaven aquella fórmula elegant i poderosa d’Isaac) van permetre a Einstein dedicar-se plenament a la investigació i deixar l’oficina on havia treballat. Per les seves mans havien passat moltes patents d’aparells electromagnètics, en gran part simples modificacions d’invents de dos genis rivals: Thomas Edison i Nikola Tesla.

En el camp de la llum s’ha patentat de tot, des de la bombeta d’Edison fins a un petit artefacte que ha passat a la història com a joguina i passatemps: el calidoscopi. El seu inventor, David Brewster, no en va veure ni un duro; però prosseguí amb els seus estudis de la llum i descobrí el fenomen de la polarització. Anys més tard, a França, amb només 26 anys d’edat, Louis Pasteur rebia la Legió d’Honor per descobrir les formes dextrògira i levògira de certes substàncies a l’observar amb el microscopi la polarització de la llum (descrita per Brewster) que hi provocaven els cristalls.

L’any 1888, Pasteur inaugurà un institut centrat en la prevenció i el tractament de malalties infeccioses. Agafaren d’aprenent un jove suís anomenat Alexandre Yersin. Fou un encert, ja que sis anys més tard, allotjat en una petita cabana a Hong-Kong, Yersin descobrí el patogen d’una malaltia que havia provocat milions de morts arreu: la pesta negra. La pesta, el bacteri causant de la qual anomenaren Yersinia pestis en honor al seu descobridor, causà estralls a Europa en diverses ocasions.

La llum és color, escalfor, visió, energia, espai-temps i vida.
De resultes d’una d’aquestes epidèmies de pesta, l’any 1665, un jove de Londres decidí refugiar-se durant dos llargs anys a la petita granja familiar on s’havia criat. Avorrit, començà a distreure’s experimentant amb la llum. El seu nom? Isaac, Isaac Newton.

POL BARTRÈS

PER SABER-NE MÉS:
- Historia de la luz, de BenBova [Editorial Espasa-Calpe, 2004]
- Principiosmatemáticos de la filosofia natural, d’Isaac Newton [Alianza editorial, 2011]

Tweet

Normal
0
21

El planeta terra està envoltat d’una capa gasosa anomenda
atmosfera la composició de la qual ha permès el desenvolupament dels éssers
vius. L’oxigen que es troba en aquesta capa ens permet obtenir l’energia que
necessitem per viure al combinar-se en cada una de les nostres cèl·lules amb la
matèria orgànica que hem ingerit. Aquest procés, anomenat respiració, és un
procés vital necessari del qual no podríem prescindir ni uns minuts. Per tant,
tot i que ho fem de manera gairebé inconscient, el fet d’intercanviar gasos amb
el nostre medi és la base de la nostra subsistència.

D’aquí sorgeix la importància de
la qualitat de l’aire que ens envolta i que la contaminació atmosfèrica sigui
un factor de risc per a la nostra salut.

Des de fa més de 200 anys el
nostre desenvolupament industrial ha fet que s’emetessin substàncies tòxiques a
l’atmosfera. Avui en dia el fum expulsat pels nostres vehicles, fàbriques i
fins i tot els fums dels nostres cigarrets contaminen l’aire que respirem i ens
provoquen bona part de les malalties respiratòries que cada vegada afecten a un
major percentatge de gent o bé aguditzen altres dolències a l’ afectar el bon
funcioament del nostre sistema cardiorespiratori.

L’asma i la EPOC (Enfermetat
Pulmonar Obstructiva Crònica) són les dues enfermetats amb més incidència en el
nostre país. Segons la OMS, uns 210 milions de persones en tot el món patien
EPOC al 2007 i de seguir amb la tendència actual al 2030 s’haurà convertit en
la tercera causa de mort en tot el planeta malgrat la seva fàcil prevenció:
deixar de fumar, fer exercici regularment i evitar les zones més contaminades.

Tot i semblar premises sencilles,
la tercera d’elles no depèn només de la nostra llibertat individual La població
és cada vegada més urbana i la qualitat de l’aire de les nostres ciutats dista
molt de ser bona. Barcelona i altres ciutats espanyoles pertanyen a les zones
urbanes més contaminades d’Europa Occidental i ni tan sols compleixen les laxes
regulacions europees, el que fa que un 80% de la població respiri aire que la
mateixa OMS no considera saludable.

Aquest fet s’agreuja en la
població infantil ja que els nens noten els efectes de la pol·lució a nivells
més baixos que els adults. Com que els seus òrgans respiratoris encara són
immadurs tenen menys capacitat per contrarrestar les substàncies tòxiques
presents en l’aire, fet que pot perjudicar el seu desenvolupament pulmonar
sobretot si el neix creix en una gran ciutat i prop de vies molt transitades.

Només cal tenir present que als
anys 70 a Espanya hi circulaven 4’5 milions de vehicles i en canvi al 2009 la
xifra havia ascendit a 22 milions. Per tant, aquesta generació suporta 5
vegades més de contaminació procedent del trànsit que els seus pares.

 Si en altres èpoques canvis
d’hàbits en matèria d’higiene van suposar un gran avenç per frenar  malalties infeccioses, caldrà dur a terme en
l’actualitat algun canvi d’hàbits per tal de frenar la prevalència de les
malalties respiratòries que a més ens poden estalviar fins a 17.000 milions
anuals d’euros en despesa sanitària segons les dades de la Comissió Europea.

No ens hem podem resignar a
conviure amb el soroll del trànsit i a respirar l’aire procedent dels tubs
d’escapament com si fos una conseqüència irremeiable del nostre estat del
benestar. Es pot desterrar la imperant cultura de l’automòbil amb propostes
sovint molt raonables i assequibles com ja s’ha fet a la majoria de ciutats
europees amb més o menys encert. És un dels nous reptes als quals ens enfrontem tant nosaltres com les
ciutats on vivim. JOAN BASAGAÑA.

Per saber-ne més:

http://www.creal.cat

http://www.respirar.org

Tweet

Normal
0


21


false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE













MicrosoftInternetExplorer4

Una reacció nuclear és aquella en què un nucli
atòmic d’un element determinat es modifica, dividint-se en dos o més fragments
(fissió nuclear), o bé unint-se a un segon nucli (fusió nuclear). En aquestes
reaccions s’allibera gran quantitat d’energia que podrà convertir-se en calor i
generar energia elèctrica. L’urani, amb una probabilitat de fissió molt alta,
s’utilitza amb aquesta finalitat i, en dividir-se en una central nuclear de
fissió, produeix elements radioactius.

La principal característica i el gran avantatge d’aquest
tipus d’energia obtinguda en una reacció nuclear és la relació entre la
quantitat d’energia que es pot alliberar per unitat de massa del material
utilitzat: es pot aconseguir molta energia amb poca matèria prima i amb un cost
mediambiental relativament baix. Això fa que, actualment, l’energia nuclear
generi un terç de l’energia elèctrica que es produeix a la Unió Europea.
D’aquesta manera s’ha pogut reduir l’energia obtinguda a partir de combustibles
fòssils. Però, malgrat tot, encara se’n consumeixen més dels que es produeixen,
de manera que es tracta d’una font esgotable d’energia. No cal oblidar, tampoc,
que els combustibles fòssils són els causants de part de l’escalfament global;
per tant, evitant-los aconseguiríem frenar part del canvi climàtic.

Evidentment, però, no tot són avantatges: un
inconvenient de l’energia obtinguda en les centrals nuclears de fissió és la
generació de residus nuclears, difícils de gestionar a causa de la seva
radioactivitat i perillositat. Cal evitar de totes totes que partícules
radioactives en suspensió entrin en contacte amb el cos humà, ja sigui per
contacte directe o a través de la cadena alimentària. I aquest és l’enorme
problema de l’energia nuclear: quan les coses no van del tot bé és que van molt
malament.

El que ha passat a Fukushima, a causa del
terratrèmol i el posterior tsunami del passat 11 de març, n’és un clar exemple.
L’accident nuclear ha fet revifar la negativa a les centrals nuclears i, de
fet, a Angela Merkel, cancellera alemanya, ja se la considera la primera
víctima política en perdre l’estat federat de Baden-Württemberg, governat per la CDU des de la Segona Guerra
Mundial.

Val a dir que ara és molt fàcil estar en contra de
les nuclears, però la veritat és que és un problema de solució molt complicada,
en què costa excessivament mantenir l’objectivitat, ja que en realitat no es
tracta d’un problema científic, sinó d’un dilema sobre el model de societat que
hem decidit crear, en la qual hi ha un enorme consum i sovint un malbaratament
energètic. Malauradament, calen massa plaques fotoelèctriques i massa molins
per poder alimentar la nostra absoluta dependència d’electricitat. Per tal de
poder eliminar les centrals nuclears a curt o mig termini, caldria determinar
urgentment un nou model energètic, tant per a nosaltres com per a d’altres
societats emergents.

Mentrestant, però, el gran repte actual dels
físics nuclears és fer practicable la generació d’energia elèctrica a partir de
reaccions de fusió nuclear, en lloc d’utilitzar la fissió. Aquesta nova energia
nuclear utilitza com a matèria prima l’hidrogen, que és pràcticament
inexhaurible, i el risc radioactiu és mínim, ja que el producte final és l’heli,
un gas inert. Actualment, però, l’energia nuclear de fusió és encara inviable i
tot just s’està construint la primera central nuclear de fusió, a França.

En definitiva, és cert que accidents com el de
Fukushima, que ha evidenciat que les mesures de seguretat han de ser més
estrictes, han de poder ser evitables, però renunciar a l’energia nuclear sense
modificar el nostre model de vida és ara per ara una incoherència.

Per saber-ne més:

http://www.energia-nuclear.net/ca/energia_nuclear.html

Tweet

Normal
0
21


false
false
false







MicrosoftInternetExplorer4

La regió catalana es troba localitzada en la zona de clima mediterrani, el
qual presenta unes característiques força especials que afecten a l’entorn.
Dins del planeta, ocupa relativament molt poca superfície, i sempre es troba en
el costat occidental dels continents, entre els 30 i 45 graus de latitud  nord i sud respecte l’equador. Està clar que
aquest clima defineix tota la conca mediterrània, però també es dóna a l’extrem
sud d’Àfrica i a l’oest d’Austràlia, de Xile, de California i d’Oregon.

Aquest clima presenta uns hiverns suaus, mentre que els estius són
calorosos i llargs. Un dels seus principals però, és la seva pluviositat. Està
definit per un dèficit hídric durant els mesos d’estiu, ja que té pluges
estacionals que, tot i que poden ser abundants, cauen principalment a la
primavera i a la tardor, mentre que als mesos de calor la precipitació d’estiu
no és suficient per cobrir l’evapotranspiració de les plantes. Aquestes doncs,
han d’estar adaptades i preparades per aquesta manca d’aigua.

Els boscos típicament mediterranis presenten un estrat lianoide molt
desenvolupat, que de fet es tracta d’una “herència” tropical, ja que aquest
clima es troba entre el temperat i el subtropical, on en aquest últim, les
lianes són característiques. Aquestes plantes enriqueixen el bosc, el fan
atapeït i a vegades fins i tot força impenetrable. Alguns exemples són
l’aritjol (Smilax aspera), l’heura (Hedera helix) i la rogeta (Rubia peregrina).

Pel què fa als arbres i arbustos, aquests són normalment de fulla
perenne. Tenen un fullatge que es manté viu tot l’any, i així estalvien una
excessiva producció de material vegetal que és molt costós de fer. Alguns
exemples típics dels nostres boscos els pins (Pinus sp.), les alzines (Quercus
ilex) i les alzines sureres (Quercus
suber). Aquests arbres tenen unes fulles anomenades esclerofil·les, és a
dir, molt endurides i resistents a la deshidratació. Moltes d’elles presenten
també pilositats per retenir l’aigua, o en alguns casos, com els pins, s’han
reduït per així evitar la transpiració a través de la seva superfície. Les
estratègies poden ser diferents, però totes elles estan destinades a  sobreviure durant l’època de dèficit hídric.
Pel què fa als arbustos abunden plantes de fulles aromàtiques com el romaní (Rosmarinus officinalis) i la farigola (Thymus vulgaris), també de fulles
petites i adaptades a ambients secs. Tot i això, en les zones de bosc més
humides i fresques hi ha arbres de fulla caduca, com ara els avellanesr (Corilus avellana), normalment al costat
de rius, i el roure (Quercus sp.).

En general el bosc mediterrani acostuma a tenir un sotabosc abundant,
sobretot quan és un bosc jove, ja que tot i l’alçada dels arbres la llum hi
passa abundant, perquè que la capçada encara no és molt ample. Això provoca que
sobretot a l’època seca hi hagi un elevat risc d’incendis. Quan són boscos més
madurs, arriba menys llum, hi ha menys sotabosc i el risc és menor.

La diversitat d’ambients, altituds, orientació,
composició del substrat i microclimes propis del clima mediterrani, origina una
considerable varietat de fauna. Els mamifers més representatius són el porc
senglar (Sus scrofa), la cabra
salvatge (Capra
aegagrus), el teixó (Meles meles) i l’eriçó comú (Erinaceus europaeus). També destaquen el gripau (Bufo
bufo), la granota (Rana radibunda), la
sargantana cuallarga (Psammodromus algirus) i també ocells com el gaig (Garrulus glandarius) i l’estornell (Sturnus vulgaris).

Molts dels boscos del nostres voltant són boscos mediterranis
protegits, com el Cap de Creus, Collserola, el Massís de Montseny, el Massís
Natural del Montnegre i Corredor, Montserrat i les Muntanyes de Prades.

Tweet