/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:”";
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400Si d’una cosa podem estar orgullosos els catalans, és que a nivell
d’hàbitats, tenim una gran diversitat en un espai força petit com és Catalunya.
Tot i això, en el nostre territori hi trobem aiguamolls, platges, llacs, vegetació
d’alta muntanya, prats alpins i també, encara que poques, les especials
molleres, que es troben a la zona dels Pirineus.
Les molleres es podrien definir com a aiguamolls de muntanya, una mena de
prat xop format sobretot per molses, que a mesura que es va descomponent el material
vegetal que contenen, es forma la torba.
La gran majoria de molleres són conques lacustres originades durant la
última glaciació, que un cop va desaparèixer el gel, s’hi ha anat acumulant
material vegetal. Aquesta acumulació és tal, que parts de la mollera perden el
contacte amb l’aigua dels vessants o l’aigua subterrània, cosa que obliga a que
siguin alimentades pràcticament només amb aigua de la pluja. Aquesta aigua, al
no haver passat per diferents terrenys, és molt pobre, té molts pocs nutrients,
de manera que només les espècies capaces d’aguantar aquestes condicions són
afavorides.
De fet, les condicions no són gens fàcils per els habitants de les
molleres. L’acumulació de material orgànic és tal que no hi ha temps a que
aquest es descompongui, de manera que s’hi formen dos estrats. Una zona
superficial amb oxigen, on pot variar el nivell de l’aigua; i una zona anòxica
per sota, sempre inundada sota el nivell de l’aigua, on hi ha bacteris
descomponedors de la matèria orgànica adaptats a aquestes condicions
anaeròbiques, de manera que produeixen diòxid de carboni i metà. Aquestes
característiques fan que s’hi acumuli la torba, ja que a més a més, la
putrefacció de la matèria vegetal és molt lenta en aquests climes freds, així
que es va acumulant per sota el nivell de l’aigua en unes condicions de
continua saturació i de poca disponibilitat d’oxigen.
Una molsa característica de les molleres és l’esfagne (Sphagnum), que és conegut precisament
com a “molsa de mollera”. Consta d’una tija principal amb unes branques que
surten formant fascicles, és a dir, en grups. Al capdamunt, hi trobem tot de
branques joves densament agrupades, formant el què s’anomena capítol. La part
interessant d’aquestes molses són les seves cèl·lules. En les seves fulles en
trobem dos tipus diferents, unes grans, transparents i poroses, anomenades hialocists, i fent una xarxa entre
elles, unes d’allargades i verdes, amb clorofil·la i funció fotosintètica, els clorocists. Gràcies als hialocists els
esfagnes poden retenir grans quantitats d’aigua dintre de les seves cèl·lules,
fins a 20 vegades el seu pes sec en aigua. A més a més, les cèl·lules buides
poden retenir aigua en condicions seques, mentre que en condicions d’alta
humitat, els espais buits poden contenir aire que ajuden a la molsa a surar per
així poder continuar captant la llum i fer la fotosíntesi.
La torba formada per l’esfagne, s’utilitza com a additiu del sòl, ja que
augmenta la seva capacitat per retenir aigua i també és una font de matèria
orgànica. Com a curiositat, l’esfagne es va utilitzar durant la primera i la
segona Guerra Mundial per netejar les ferides, primerament per la seva
capacitat d’absorció, i també per la seva acidesa, que inhibeix el creixement
de fongs i bacteris.
Si bé les molleres de
casa nostra són petites comparades amb les grans extensions d’Escòcia i
Irlanda, el què està clar, és que són uns ambients d’allò més especials.
