Darrerament he llegit un llibre que m’ha impactat molt. Es tracta d’una obra escrita per Tristam Stuart, investigador del Centre d’Història Ambiental de la Universitat de
Sussex i que al Regne Unit és també conegut com a un actiu divulgador sobre les conseqüències derivades de la nostra dieta.
Tracta de l’enorme quantitat de productes alimentaris que es llencen sense ser consumits i analitza detalladament les conseqüències socials i ambientals que això representa.
A tots se’ns podreix fruita a casa o bé se’ns caduquen iogurts i altres productes arraconats al fons de la nevera i quan ens n’adonem els llencem sense remordiments. Però el problema, tal i com ha analitzat Stuart al llarg dels anys i en diferents llocs del planeta, té un abast que difícilment podem arribar a imaginar i no només es manifesta en la deixadesa de cadascú de nosaltres.
La mateixa indústria alimentària és molt perversa i ens empeny a despreciar un percentatge molt important de la producció en cada graó de la cadena de subministrament. L’agricultor ha de llençar un munt de peces perquè la seva forma no és perfecta o per el caprici dels grans distribuidors. Les dates de caducitat són sovint massa restrictives i la majoria dels consumidors només volen els productes que tenen un aspecte immillorable, oblidant que un tomàquet una mica abonyegat i no tant vermell pot ser igual de nutritiu.
A part, cada vegada tenim més por d’agafar algun tipus d’intoxicació i els mitjans de comunicació sovint afavoreixen aquests temors. Després d’episodis com el de les vaques boges ens hem tornat molt més aprensius i la quantitat d’aliments que rebutgem és cada vegada més gran.
Tot plegat però representa un cicle ben absurd. Hi ha molta gent que passa gana mentre gairebé la meitat del que produïm acaba saturant els abocadors, incinerat o en el millor dels casos reciclat, procés pel qual també paguem un cànon i repercuteix doncs en la nostra economia.
Segons les tesis de l’autor el problema principal no és la falta d’aliments sinó la seva mala distribució i tot el malbaratament associat, degut a que en els països rics, per exemple, més de la meitat dels aliments acaben al cubell de les escombraries, i al Tercer Món es produeixen grans pèrdues d’aliments per manca d’infraestructres bàsiques que mantinguin el bon estat dels productes fins que són consumits.
I bona part del problema és que quan llencem un tomàquet a les escombraries no només estem perdent el seu valor nutricional. Estem d’alguna manera, malbaratant inútilment els adobs, l’aigua i la terra que s’ha destinat al seu cultiu i els combustibles fòssils emprats per a traslladar-los del camp al supermercat i d’allí a la llar per tonar-los a portar a un abocador.
Milers i milers d’hectàrees al món es perden per cultivar aquests productes i amb elles es perden ecosistemes molt valuosos arreu del planeta que podrien ser preservats tant sols minimitzant aquesta conducta escandalosa.
Una obra molt aclaridora de com petits canvis d’hàbits individuals i millores en l’eficiència dels processos col·lectius ens poden reportar grans beneficis. Recomano molt la seva lectura.
Stuart, Tristam: “Despilfarro, el escándalo global de la comida”, Alianza Editorial-Intermón Oxfam.
