Una de les preguntes més apassionants que ens podem fer i, alhora, de més difícil resposta és la de saber què ens fa humans. Històricament, un cop es va descobrir i acceptar que tots els éssers vius tenim un origen comú i es va poder dibuixar l’arbre de la vida, la següent pregunta venia sola: llavors, què és el que ens diferencia de la resta d’éssers vius?
La nostra visió antropocèntrica ens feia intuir que hi havia d’haver algun tret marcadament diferenciat que ens caracteritzés i ens catapultés com a amos i senyors de l’univers.
Com ja s’ha comentat diverses vegades en aquesta mateixa secció, qualsevol tret que ens caracteritzi com a espècie haurà de trobar-se reflectit en el nostre material genètic, el nostre ADN. Per tant, era fàcilment deduïble que si aconseguíem trobar les diferències entre el nostre ADN i l’ADN d’altres organismes, podríem trobar les bases de la nostra naturalesa Homo sapiens. És per això que fa pocs anys, un equip internacional de científics es van posar a comparar la seqüència d’ADN humà amb la del nostre parent viu més proper, el ximpanzé comú (Pan troglodytes). El resultat podria ser considerat humiliant: el nostre ADN és exactament igual el d’un ximpanzé comú en un 99%, és a dir, dels tres mil milions de bases que componen el genoma humà, només quinze milions (menys de l’1%) han canviat en els sis milions d’anys que fa que els llinatges entre humans i ximpanzés van divergir.
Des de llavors, els científics han entrat en un espiral de discussions: mentre alguns pensen que en aquestes 15 milions de bases hi ha d’haver la clau de la nostra idiosincràsia, d’altres estan convençuts que això és secundari i que serà inútil buscar grans diferències, perquè en el fons tampoc hi són, sinó que tot és fruit de la nostra adaptació a l’entorn, com qualsevol altra espècie.
Ràpidament es va apuntar el llenguatge com a eina clau en la nostra evolució. La llengua és l’invent evolutiu més important dels últims milions d’anys, i aparentment els primats no tenen un llenguatge complex. El llenguatge va ser una adaptació que va ajudar a la nostra espècie a intercanviar informació, fer plans, expressar idees noves. És el llenguatge, doncs, el que ens caracteritza com a humans? El que ens ha permès pensar, reflexionar, cantar o fer operacions matemàtiques, o per contra, com que som éssers racionals, hem pogut arribar a desenvolupar el llenguatge?
Malgrat que encara és un tema candent entre biòlegs i lingüistes, sembla clar que el llenguatge és el responsable de l’evolució cultural. Mentre que en la resta d’organismes vius l’evolució es basa en la transferència d’informació genètica d’una generació a una altra, en els humans el llenguatge facilita, per primera vegada, la transferència d’informació no genètica, i per tant porta a una nova manera d’evolucionar com a espècie. Una transició en la història evolutiva d’importància comparable a l’origen de la replicació genètica, o l’aparició d’organismes multicel·lulars.
Malgrat tot, malauradament encara queda la pregunta més important per resoldre: com el llenguatge humà va evolucionar a partir de la comunicació animal és una de les preguntes més difícils per a la biologia evolutiva. És el llenguatge el subproducte de l’evolució cap a un cervell gran o el llenguatge apareix a causa d’una mutació única? Cap d’aquestes explicacions resulten reconfortants pels biòlegs evolutius, que argumenten que l’adaptació gradual és l’únic mecanisme pel qual la biologia pot construir un tret tan complex com el llenguatge humà.
Som ben bé a la punta de l’iceberg i només la investigació en la formació i evolució del cervell humà ens podrà ajudar a respondre preguntes de vital importància i ajudar-nos a arribar a entendre per què els humans som com som.
