Les partícules, els cossos, s’atrauen entre si. Res s’escapa d’aquest principi, ni tan sols la llum.
L’any 1687, amb o sense poma, el brillant Isaac Newton partí de les lleis de Kepler sobre el moviment dels planetes per, després d’anys d’observacions, suggerir l’existència d’una curiosa força recíproca d’atracció entre els cossos. Una força proporcional al producte de les respectives masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que les separa. Expressada en una bella fórmula, Newton va proposar una atracció condicionada per un valor fix que anomenà constant de gravitació universal G.
Sorprenentment, Newton no pogué definir mai el valor d’aquella constant. Com podem mesurar, a la Terra, l’atracció entre dos cossos si el propi planeta els atrau cap al seu centre?
Un segle més tard, l’enginyós naturalista John Michell ideà un artefacte per aconseguir-ho: la balança de torsió. Dues masses idèntiques que, compensant mútuament el seu pes, es mantenien sospeses i exposades a qualsevol influència externa. Michell llegà l’invent al físic Henry Cavendish que, després d’un any sencer experimentant-hi, aconseguí mesurar alhora dos grans misteris de la Terra: la massa i la densitat mitja del planeta. Amb aquestes dades sota el braç, precisar numèricament la constant G fou fàcil.
Els cossos s’atrauen entre si, d’acord; però quina n’és la causa, com és possible que, malgrat la distància, es produeixi aquesta atracció recíproca entre les masses? A principis del segle XX, inesperadament, Einstein sorprengué tothom plantejant la gravetat no com una força, sinó com una conseqüència de la curvatura de l’espai-temps causada per la massa dels cossos. L’espai-temps es comporta com un teixit elàstic que es deforma en presència de massa i energia.
Einstein, endinsant-se en els misteris de la gravetat 230 anys després de Newton, establí una altra bella fórmula que, mantenint la constant G, descrivia una atracció de la què no s’escapava ni la llum.
Ja ha passat un segle des d’aleshores i, aquests dies, la llum ha vist perillar el gran privilegi de ser l’element més ràpid de tot l’univers, tal com postulava Einstein. Un estudi insinua que els neutrins poden prendre-li aquest honor.
D’entrada, cal esperar nous experiments que corroborin la sorprenent notícia. Però, de ser certa, no ens hauria d’alarmar; ni molt menys. La ciència, de fet, no pretén altra cosa que distingir, ordenar, interpretar, explicar i anticipar la realitat, tot proposant patrons i models per comprendre el què som i el què ens envolta.
Potser sí que és necessari superar a Einstein, igual que, al seu torn, aquest ho féu amb Newton. Però, en tot cas, a certs nivells d’escala els models de Newton continuen sent perfectament vàlids, de la mateixa manera que ho continuarien sent els d’Einstein a velocitats inferiors o iguals a les de la llum.
Newton ens mostrà que les partícules, els cossos, s’atrauen entre si; Einstein que res escapa a aquest principi, ni tan sols la llum; i friso per saber què ens proposarà el proper erudit revolucionari que aprofundeixi en una de les moltes escletxes que omplen l’apassionant entramat científic fet de patrons i models que ens ajuden a entendre objectes i fenòmens; és a dir, el que existeix i el que s’esdevé.
POL BARTRÈS
PER SABER-NE MÉS:
- Cien preguntes básicas sobre ciencia, d’Isaac Asimov [Alianza editorial, 1989]
