D’aquí a pocs dies, el proper 18 de desembre, se celebrarà la 20ª edició d laMarató de TV3, amb un programa dedicat a la regeneració i el transplantament d’òrgans i teixits.
Un transplantament permet que òrgans, teixits o bé cèl•lules d’una persona puguin reemplaçar els d’una altra que els presenti malalts. En alguns casos aquesta acció permet salvar la vida de les persones, en altres, ajuda a millorar la qualitat de vida. El primer trasplantaments registrat amb èxit va ser el de còrnea,l’any 1905, fet per Eduard Zirm. El primer trasplantaments de ronyó però, no va ser fins anys més tard, al 1951, i el de cor es va dur a terme al 1967. Això ens mostra com és una tècnica que ha hagut de millorar molt durant els any, i que encara avui en dia necessita molts esforços de recerca per progresar i que es dugui a terme amb èxit. En els últims anys, la investigació feta amb cèl•lules mare i medicina regenerativa de teixits ha suposat una revolució per al sector, tot i així, cal seguir invertint per tal de millorar la conservació d’òrgans i teixits a trasplantar, reduir el rebuig i incrementar Aixa les possibilitats de supervivència del malalt.
Un dels principals problemes que presenten els trasplantaments és el rebuig de l’òrgan o els teixits trasplantats. Es tracta d’una resposta del cos que pot tenir dues direccions; per una banda, el pacient pot rebutjar l’element trasplantat, però també pot donar-se el cas que sigui l’òrgan o el teixit el què la desenvolupa.
Les causes són que hi ha una resposta del sistema immunitari, l’encarregat de protegir el nostre cos de substancies potencialment nocives, com poden ser els microorganismes i les toxines. Aquestes substàncies presenten unes proteïnes anomenades antígens a la seva superfície que el sistema immunitari identifica com estranys, aliens al cos, i per tant els atacarà. Això és el què pot passar quan es du a terme un trasplantament i aquest té un rebuig. El cos identifica la peça trasplantada com a un element estrany i el sistema immunitari l’intenta eliminar.
Per tal d’evitar o minimitzar el risc de rebuig, abans del trasplantament s’estudia el teixit de la peça trasplantada per tal d’identificar els antígens que conté. Encara que fer això ens assegura que l’òrgan o teixit és el més similar possible als teixits del receptor, la compatibilitat generalment no és perfecte. Cap persona té els antígens idèntics a una altra. És per això que els medicaments immunodepressors, que disminuyesen el sisteme immunitari, són necessaris per evitar el rebuig al fer un trasplantament.
Tot i aquests possibles rebuigs existents, en molts casos, si no es troba un òrgan perfectament compatible, es du a terme el trasplantament amb el què es disposa, ja que en general hi ha llargues llistes d’espera per tal de rebre un òrgan. Millor lluitar contra un rebuig que no intentar-ho.
No será el primer any que la Marató se centra en un tema semblant. El 1999, La Marató es va centrar específicament en els trasplantaments d’òrgans. Durant aquella edició es van recaptar 4,6 milions d’euros, que van servir per impulsar 58 projectes de recerca, la qual cosa que va suposar un agment de recursos per millorar l’evolució de la investigación biomédica.
Gemma Figueras
