L\’altra cara de la ciència

De
totes les facultats productives humanes, sense dubte, la creativitat
n’és la més misteriosa.
Com
s’activa la creativitat? Quines són les seves particularitats?

El
programa radiofònic “Valors a peu de carrer”, que emet
setmanalment Ràdio Estel, va fer un especial sobre la creativitat on
em van convidar a parlar de la creativitat científica, tot
proposant-me que portés tres enginys que exemplifiquessin certs
aspectes de la creació tecnocientífica.
La
creativitat és el principal motor de la innovació i, al seu torn,
la innovació ho és dels canvis i les revolucions. Així que vaig
decidir presentar als oients del programa tres invents
revolucionaris. Tres artefactes que, al seu dia, van esdevenir
detonants de tres grans revolucions.

El
telescopi de Galileu
A
principis del segle XVII, fruit del laboriós i delicat treball de
reconeguts artesans, aparegueren els primers telescopis. Consistien
en un simple tub proveït d’un parell de lents, el què s’anomena
ullera; però amb ells es podia observar amb claredat objectes
distants. Al principi es feien servir per observar elements
terrestres, però hi va haver una persona que va fer una cosa tan
senzilla i revolucionària com agafar el telescopi i mirar el cel;
aquest individu és Galileu Galilei.
Amb
un disseny propi format per una lent divergent a mode d’ocular i
una altra de convergent com a objectiu, Galileu va fer les primeres
observacions amb telescopi de la Lluna. Una primera descoberta dels
cràters del satèl·lit terrestre que marca, per molts, l’inici de
la ciència moderna. El telescopi fou l’eina amb què Galileu va
aprofundir en les seves noves i trencadores teories sobre l’univers.

El
regulador de Watt
Encara
que sembli mentida, a l’antiga Grècia s’ideà el primer giny
mogut per mitjà del vapor: l’anomenada Eolípila, obra d’Heró
d’Alexandria. Però va caldre esperar segles d’evolució
tecnològica fins que, a finals del XVIII, James Watt recullí el
bagatge dels seus predecessors i presentà una eficient i optimitzada
màquina de vapor. D’entre les moltes millores hi introduí el
regulador de Watt.
L’enginyer
anglès instal·la dues esferes subjectes a un eix giratori que, amb
el moviment de la màquina, s’eleven o descendeixen per acció de
la força centrífuga. Les esferes mouen un pistó que escanya o obre
el pas de vapor als cilindres. Un sistema que permet la regulació
automàtica de la velocitat de la màquina.
Les
aportacions de Watt van permetre generalitzar l’ús de la màquina
de vapor a les indústries i, com a conseqüència, iniciar la
Revolució Industrial.

La
pila de Volta
Amb
un simple monticle de discs de zinc i coure alternats, amb una petita
camussa entremig impregnada d’àcid, Alessandro Volta inventà la
pila elèctrica i encetà l’era de l’electricitat, l’anomenada
2a Revolució Industrial.
Just
a l’inici del segle XIX, el científic italià comprovà un fenomen
sorprenent: la reacció química d’oxidació en cadena del seu giny
provocava una diferència de potencial entre l’elèctrode superior
i l’inferior de manera que, connectant-hi uns fils saltava una
guspira entre ells.
La
pila de Volta marcà l’inici de la comprensió i el domini de
l’energia elèctrica.

És
curiós perquè aquests tres artefactes, aquestes tres grans fites de
la invenció humana i els seus corresponents instigadors, ens mostren
tres fonaments bàsics per fer aflorar la creativitat científica.
El
primer, ens el mostra Galileu; és l’observació. Galileu
representa la mirada escrutadora, la curiositat, la constant
interrogació.
El
segon és la síntesi, representada per Watt. Watt agafa el
coneixement de l’època, en fa una síntesi i hi introdueix
millores decisives.
I
la tercera, l’exemplifica Volta; és l’experimentació, la
recerca apassionada.
Els
tres artefactes revolucionaris ens mostren les que, de ben segur,
poden considerar-se com les tres claus de la creativitat: observar,
sintetitzar i experimentar.

POL BARTRÈS 

PER SABER-NE
MÉS:
-
Valors
a peu de carrer,
cada dilluns de 9 a 10h a Ràdio Estel [106.6 FM o
www.radioestel.com]
-
8 enginys que han fet
història, de Pol
Bartrès, Marc Boada i Jordi Prat [Editorial AEIC, 2010]

Tweet

Normal
0
21

El producte interior brut (PIB) és
l’indicador econòmic que més s’ha utilitzat durant el segle XX.  Amb ell es calcula el valor de producció de
béns i serveis en un any i comparant-lo amb l’any anterior, mostra el creixement
o recessió de l’economia d’un país, regió o sector.

De totes maneres, encara que sigui
l’indicador més utilitzat per a mostrar com funciona l’economia d’un país o
d’un altre i fer les comparacions pertinents, el PIB presenta unes clares
limitacions.

Un país amb un gran creixement de
PIB  pot ser també un país sense cap
tipus d’equitat social, on es produeixi molt però els guanys es reparteixin
entre molt pocs.

Tampoc té en compte que per augmentar la
producció d’un país, aquest potser destrueix tots els seus recursos naturals de
manera ràpida i poc reflexiva, buscant una bona posició en el rànking de països
pròspers, però hipotecant a les generacions futures.

Per totes aquestes raons alguns
economistes experts, entre els que destaquen els premis Nobel d’Economia Amartya Sen i Joseph Stiglitz no es mostren 
partidaris d’aquest indicador, ja que segons ells només té en compte els
augments de producció i això no necessàriament s’hauria de valorar com a
creixement.

%

Tweet

El producte interior brut (PIB) és
l’indicador econòmic que més s’ha utilitzat durant el segle XX.  Amb ell es calcula el valor de producció de
béns i serveis en un any i comparant-lo amb l’any anterior, mostra el creixement
o recessió de l’economia d’un país, regió o sector.

De totes maneres, encara que sigui
l’indicador més utilitzat per a mostrar com funciona l’economia d’un país o
d’un altre i fer les comparacions pertinents, el PIB presenta unes clares
limitacions.

Un país amb un gran creixement de
PIB  pot ser també un país sense cap
tipus d’equitat social, on es produeixi molt però els guanys es reparteixin
entre molt pocs.

Tampoc té en compte que per augmentar la
producció d’un país, aquest potser destrueix tots els seus recursos naturals de
manera ràpida i poc reflexiva, buscant una bona posició en el rànking de països
pròspers, però hipotecant a les generacions futures.

Per totes aquestes raons alguns
economistes experts, entre els que destaquen els premis Nobel d’Economia Amartya Sen i Joseph Stiglitz no es mostren 
partidaris d’aquest indicador, ja que segons ells només té en compte els
augments de producció i això no necessàriament s’hauria de valorar com a
creixement.

I des de fa temps ja es comencen a sentir
veus que cal valorar molts altres aspectes per saber si un país funciona o no,
o almenys si s’orienta en la direcció correcta.

Al 1972, a Buthan, petit país situat
entre Xina i Índia, es va formular per primera vegada un indicador molt
especial que intentava mesurar o valorar d’alguna manera el grau de satisfacció
dels seus habitants enlloc de només tenir en compte les possessions materials.
En contraposició al PIB, aquest indicador es coneix com a FIB, sigles que
corresponen a Felicitat Interna Bruta.

 Al 2008 es va crear una comissió nacional de FIB al Buthan, que de
manera periòdica realitza una enquesta per tal de valorar entre la seva
ciutadania aspectes oblidats en la macroeconomia occidental com el benestar
psicològic, l’ús del temps lliure, la vitalitat de la comunitat, la cultura, la
salut, l’educació, la diversitat ambiental, el nivell de vida i el bon govern
del país.

El que mesurem afecta les nostres
accions. Si els nostres indicadors només calculen quan produïm, les nostres
accions tendiran només a produir més i més.

Tot i que a priori sembla difícil que la
filosofia d’aquest petit país budista contagiï a la materialista societat
occidental, països com França i Anglaterra ja han fet els primers passos per
definir índexs que valorin alguna cosa més que la producció material i cada dia
es més freqüent llegir o sentir noticies relacionades als mitjans de
comunicació de casa nostra.

Potser comencem a ser conscients que la
felicitat no la podem comprar amb diners. JOAN BASAGAÑA.

Per saber-ne més:

http://www.gnh-movement.org/

Tweet

Una de les pitjors conseqüències
de l’analfabetisme científic és la gran quantitat de mentides o mitges veritats
que corren a través del boca-orella i que, en nom de la ciència, justifiquen i
expliquen incorrectament tot de fenòmens que, malauradament, acaben sent
falsos.

Des d’un punt de vista científic,
molts d’aquests mites sense lògica ni fonament, són fins i tot, divertits: els
cabells i les ungles continuen creixent després de morts? Mentida. De fet, no
té ni cap ni peus. Quan un mor, moren totes les seves cèl·lules, i per tant,
deixen de fer la seva funció, sigui quina sigui. D’on pot venir, doncs, aquesta
“saviesa” popular? Sens dubte, deu ser perquè un cop morim, el nostre propi
metabolisme pateix una ràpida deshidratació, que fa que els teixits, com la
pell, s’encongeixin. A l’encongir-se la pell del voltant de l’ungla, fa que es
vegi gran part de l’ungla que quan som vius queda recoberta de pell, per tant,
poc temps després de morts, sembla que tinguem les ungles més llargues. Amb els
cabells passa exactament el mateix: com que la cara i tot el que cos
s’encongeix, la mida relativa dels cabells augmenta, però no perquè creixin,
sinó perquè és el cos el que es fa més petit.

 Els refredats els causa el fred?
Un cop d’aire? El cabell moll? Mentida! El refredat és una infecció lleu de les
vies respiratòries causades per alguns virus, els més comuns, els rinovirus.
Aquests virus conviuen amb nosaltres a través de l’aire i, cada vegada que
respirem n’inhalem. Malgrat inhalar-los, no caiem malalts ja que, per estar
refredats necessitem que aquests virus entrin a les nostres cèl·lules, cosa que
no és del tot fàcil, ja que nosaltres generem barreres per tal de defensar-nos.
Una d’aquestes barreres que genera el nostre cos és el moc: la gran majoria de
rinovirus queden enganxats en una capa mucosa força fastigosa que les nostres
cèl·lules de la tràquea s’encarregaran d’anar desplaçant fins a ser engolits i
digerits a l’estómac, de manera que així anirem eliminant els virus sense
perill d’agafar un refredat. Ara bé, a l’hivern, els cilis (la part de les
cèl·lules de la tràquea que desplacen el moc) s’alenteixen i els costa més
desplaçar el moc, de manera que els virus tenen més temps per entrar dins les
nostres cèl·lules, infectar-les i refredar-nos. I em sap greu informar-vos que,
per més vitamina C que preneu, aquesta no serà la responsable que es curi el
vostre refredat; això també és mentida.

De mites i malentesos en el món de
la ciència n’hi ha un munt. Molts d’ells seguiran passant de generació en
generació sense adonar-nos-en. Però una manera d’intentar evitar creure’ns
tonteries és llegint el recull de mites científics que ha publicat aquest any
l’investigador Daniel Closa. Un llibre absolutament interessant que us farà
allargar la carta als Reis!

Per saber-ne
més:

Daniel Closa. 100 mites de la
ciència. Cossetània Edicions, 2010.

Tweet

Ha passat més d’un any d’ençà d’aquell encontre però, al rememorar-lo, se m’ha presentat, nítida i simple, la certesa que, en molts sentits, la tecnologia ens defineix, ens explica, ens delata.

Vaig conèixer el senyor Wright a Budapest, en un matí calorós d’estiu, i de seguida em va caure bé. Engalanat amb el seu inseparable barret beix d’ala ampla que el feia professar un rictus típicament anglès (entre distingit i còmic), Michael T. Wright restava assegut entre els oients d’una de les conferències del XXIIIè Congrés Internacional d’Història de la Ciència i la Tècnica brandant enèrgicament el cap en senyal de desaprovació amb el què explicava el ponent.
De rostre sever, a metres de distància, rera les seves esquifides ulleres, es podia distingir perfectament una persistent guspira lluint al bell mig dels seus ulls clars: era l’inconfusible parpelleig de la passió. Una passió continguda però evident, un neguit vital desfermat pel tema de la conferència; que no era altra cosa que l’objecte dels seus últims 30 anys de treball: el mecanisme d’Antikythera.

Antikythera és el nom d’una illa grega del mar Jònic, a les costes de la qual va naufragar, pels vols del segle IIaC, una nau romana carregada dels tresors confiscats durant el saqueig de les illes Paros, Delos, Kos i Rhodes. El botí restà al fons del Mediterrani fins que, a principis del segle XX, va ser descobert per un vaixell rus de recollidors d’esponges.
Entre àmfores i gerros de terrissa, estàtues de marbre, peces de joieria i estris de bronze, els submarinistes rescataren un misteriós manyoc de peces metàl·liques dins una dèbil i efímera caixa de fusta en avançat estat de descomposició. L’artilugi (inintel·ligible a simple vista) es destapà, dècades més tard i després de ser objecte d’exhaustius estudis, com una peça única, d’incalculable valor: un sorprenent giny mecànic compost per un complex tren d’engranatges creat amb l’objectiu de representar els models astronòmics del moviment dels cossos celests vigents a l’antiga Grècia. El mecanisme servia, per exemple, per predir eclipsis.

La tecnologia ens defineix, ens explica, ens delata. Als historiadors i paleontòlegs, són precisament les restes tecnològiques el què els facilita la reconstrucció del passat. És la tecnologia el què els permet esbrinar què fèiem, com érem.
El mecanisme d’Antikythera apareix i, d’una tacada, remou les conjectures establertes sobre múltiples facetes del coneixement. La troballa esdevé, de facto, el computador analògic més antic del món, l’artefacte de més complexitat constructiva de tota l’Antiguitat, la primera màquina coneguda que utilitza els revolucionaris engranatges dentats. Un giny que capgira, alhora, la història de la mecànica, el càlcul, l’estudi astronòmic, el disseny i l’artesania.
Però, més enllà de la rellevància i singularitats històrico-tecnològiques del mecanisme d’Antikythera, el què sobretot va atraure l’interès de Mr Wright fou els grans misteris que ocultava.
Resguardat sota la mar durant segles i després de dècades d’estudi i reconstruccions, l’enginy atresora encara, a dia d’avui, una munió d’incògnites: quines eren exactament la seva composició mecànica i funcionament originals?, qui el va dissenyar i fabricar?, tenia antecedents constructius similars?, quin era el seu ús final?, amb quin propòsit el van incorporar al botí del saqueig? … 

Enaltim els misteris perquè ens subjuguen; ens encurioseixen i atrauen. Els misteris tenen quelcom de romàntic, criden l’atenció i ens atrapen en la seva incomprensible idiosincràsia.
Pot semblar que amb cada nova troballa anem coneixent les peripècies de la humanitat i fem front a la infinitat de llacunes que tenim sobre nosaltres mateixos. Però, en canvi, sovint el què acabem desvetllant no són pas respostes, sinó noves preguntes, sobrevingudes incògnites, grans enigmes.
La recerca científica està plegada d’aquests apassionants misteris.

L’estiu de 2009, Wright i els seus col·legues, em varen mostrar com els grans misteris i incògnites de la ciència són periòdicament plantejades amb rigor i passió (amb enceses discussions si cal) en el marc de trobades de treball, on una munió d’investigadors viuen amb passió la seva obstinada tasca de recerca.
Enguany tenim la sort que Barcelona aculli, aquest mateix novembre, la 4a Conferència Internacional de l’European Society for the History of Science. Un engrescadora reunió d’investigadors, amb infinitat de conferències i simposis. Un esdeveniment que, arreu, s’ha mostrat com un potent motor de participació, coneixement, intercanvi i reflexió. Una oportunitat única de comptar amb la presència d’experts de renom en les diferents branques de la historiografia científica. Serà, sense dubte, una bona ocasió per rebre algunes respostes; però, sobretot, noves preguntes que alimentin la nostra curiositat. 

El misteri ens desperta la inquietud per conèixer, la pulsió de descobrir, l’energia per afrontar el repte que s’obre davant nostre, el plaer de treure l’entrellat d’un pertorbador i interessant enigma.
Veure i deixar-se arrossegar per la passió i entrega d’algú resulta inspirador. Observar en l’altre la pulsió motora vers el coneixement, ens reconforta i ens esperona en la nostra particular batalla del dia a dia. Per això, tot i que ha passat més d’un any, encara recordo perfectament els ulls brillants del senyor Wright: la viva imatge de la passió.

POL BARTRÈS

PER SABER-NE MÉS:
- Antikythera Mechanism Research Project [equip int. d’investigació] www.antikythera-mechanism.gr
- Ancient Greek Computer from Rhodes: Known as the Antikythera Mechanism, de Victor J. Kean [Efstathiadis, 1991]
- 4a Conferència Internacional de l’European Society for the History of Science. www.iec.cat/cehct

Tweet

Si aquest estiu heu viatjat
en algun país situat en alguna  regió
tropical o subtropical del planeta, segurament us ha tocat prendre alguna
profilaxi contra la Malària, al mateix temps que us empastifàveu el cos amb
algun repel·lent de mosquits extra fort. Però, què és exactament aquesta
malaltia i per què va generalment associada a la gent amb menys recursos?

El nom prové de l’italià, mala aria (mal aire), i també es coneix
com a paludisme, del llatí, palus (pantà),
ja que són les zones on més mosquits s’hi troben. Cada any hi ha més de 250
milions de casos de malària, i moren entre un i tres milions de persones, la
majoria de les quals són nens de l’Àfrica sub-Sahariana, zona on es donen el  90% de les morts associades a aquesta
malaltia.

Tot i que sempre es
relaciona amb el mosquit, és en realitat un protozou, un organisme unicel·lular
del gènere Plasmodium, el que provoca
tants problemes. El més comú és el Plasmodium
falciparum, responsable del 80% dels casos en humans, tot i que també poden
patir la infecció ocells, rèptils i diferents simis.

Els mosquits tenen el paper
de transmissors d’aquest paràsits, fan del què s’anomena vectors, i concretament són les femelles del gènere Anopheles. Només són elles les que
xuclen la sang, els mascles en canvi, s’alimenten de fluids vegetals. Els
humans i altres vertebrats som només uns hostes secundaris per aquest paràsit, mentre
que és el mosquit el seu hoste definitiu. Aquest, capta el Plasmodium quan xucla la sang d’un humà infectat, i un cop a
l’interior, les cèl·lules masculines i femenines, anomenats gàmetes, es
fusionen al tub digestiu de l’insecte, i allí es forma un oocist, una mena de
quist resistent que se solda amb la paret de l’intesí. Quan es trenca, allibera
els esporocists, una nova forma de l’organisme, que migren pel cos del mosquit
fins a les seves glàndules salivals, on ja estan a punt per infectar un nou
hoste. Quan ens pica un mosquit, aquest sempre allibera una mica de saliva, que
en aquest cas va acompanyada dels esporocists, passant-los així a la sang de la
persona. Un cop en el cos, migren de la zona de la picada fins al fetge en
només 30 minuts, on s’hi instal·len i es multipliquen asexualment durant un
període de 6 a 15 dies. Allí  produeixen milers
de nous individus, que després de trencar les cèl·lules,  tornen de nou al torrent sanguini, on
infecten els glòbuls vermells, s’hi multipliquen per milers i es reprodueixen.
Així, periòdicament, trenquen els glòbuls vermells i n’infecten de nous. Aquest
trencament massiu ocasiona febres sobtades i molt intenses, acompanyades de
dolor abdominal, tremolors i nàusees, cada dos o tres dies, que és quan es
completa el cicle, i que van seguides al cap d’unes 4 o 6 hores per un retorn a
una aparent normalitat, però que va deixant a l’organisme exhaust.

Les vacunes per aquesta
malaltia estan en desenvolupament, sense que n’hi hagi cap que sigui eficaç. El
més efectiu actualment és la prevenció, encara que també hi ha medicaments per
curar-te un cop infectat. S’intenta protegir les persones de zones endèmiques
de malària amb medicaments profilàctics, eradicació dels mosquits o evitar-ne
les picades. Això últim s’aconsegueix utilitzant mosquiteres impregnades
d’insecticida i col·locades al damunt del llit, un mètode que resulta molt
efectiu. El problema és que no tothom pot pagar-se aquestes mesures. Si bé una
mosquitera per a nosaltres no és cara, molta gent pobre de països en
desenvolupament, especialment d’aquells on abunda la malària, no se les poden
permetre. De fet, només 1 de cada 20 persones a l’Àfrica tenen una mosquitera.

Molts investigadors opinen
que la prevenció de la malària seria a llarg termini més econòmica que no pas
el tractament de la malaltia, però el capital que es requereix està fora de l’abast
d’aquests països. Així doncs, no deixa de ser un peix que es mossega la cua,
infecta als més pobres, que al no poder-se pagar cap medicament, seran picats
per un altre mosquit extenent-se la malaltia en aquella regió.

Tweet

Els esculls coralins son un dels ecosistemes que presenten una major biodiversitat (espècies per unitat de superfície) de la terra, superant inclús la de les selves tropicals.

Es tracta d’unes complexes estructures que formen uns pòlips de pocs mil·límetres al fixar el calci del mar. Un cop morts aquests individus, les estructures calcàries es mantenen i són colonitzades de nou per altres pòlips que continuaran fixant més calci dissolt en l’aigua i engrandint aquesta complexa arquitectura biològica.

Aquest procés desenvolupat al llarg dels segles ha fet que aquests ecosistemes abarquessin un nombre molt elevat de kilòmetres, formant estructures increïbles que constitueixen un ecosistema essencial en la cadena tròfica dels oceans i un somni per a qualsevol submarinista.

Actualment, com a conseqüència de l’escalfament global, l’aigua del mar ha augmentat la seva temperatura i una bona part del diòxid de carboni emès a l’atmosfera és absorbit pels oceans, fet que augmenta el grau d’acidesa de la seva aigua. Aquesta acidificació impedeix la formació dels esquelets calcaris que constitueixen l’estructura bàsica dels esculls coralins i de la que depenen milions d’espècies que hi troben refugi, així com tota la cadena de predadors que se n’alimenten.

Els coralls contenen unes algues microscòpiques anomenades zooxantel·les que aporten aliments al pòlip a través de la seva fotosíntesi i són les responsables de les diferents coloracions dels esculls. L’augment de la temperatura de l’aigua fa augmentar l’estrès en el corall que acaba expulsant les zooxantel·les, el que li provoca una pèrdua del seu color característic, fenomen conegut com a blanqueig del corall, primer símptoma de col·lapse biològic .

En un món dominat per la gran dependència dels combustibles fòssils, no sembla molt evident que aquesta tendència reverteixi en un futur molt immediat.

Els científics senyalen que la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera està a punt de superar les 500 parts per milió i en el millor dels casos la temperatura global augmentarà més de dos graus centígrads entre el 2050 i el 2100. Això faria que l’aigua dels oceans estigués tant acidificada que la majoria dels esculls coralins, tal i com els coneixem avui en dia, desapareguessin, provocant un dels majors desastres ambientals coneguts fins ara.

No només la biodiversitat marina se’n veuria afectada  al veure dràsticament disminuïda la base de la seva xarxa tròfica. Milions de persones que viuen a les costes de països tropicals en vies de desenvolupament quedarien desprotegides davant els efectes de possibles inundacions i enfront l’erosió de les seves costes, a més de perdre una excel·lent oportunitat de desenvolupament a través dels beneficis que els podria reportar una indústria turística associada als esculls coralins i també perdríem la oportunitat de trobar noves substàncies químiques útils per a nosaltres, com el cas del AZT o Zidouvina, compost format per diversos productes químics obtinguts en esculls coralins i que es tracta d’un dels primers fàrmacs utilitzats per als tractament retrovirals usats en pacients infectats per el VIH.

JOAN BASAGAÑA.

Per saber-ne més:

http://coralreef.noaa.gov/

Tweet

Fa poc més d’un
mes, l’equip de científics que encapçala Craig Venter (científic que es va fer
famós per fer la competència a les institucions públiques durant el Projecte
Genoma Humà per poder patentar gens humans), va publicar a la prestigiosa Science que havien aconseguit crear una
cèl·lula bacteriana a partir d’un genoma sintetitzat químicament. El primer pas
cap a la vida artificial, han anunciat els titulars. Encara no: no s’ha creat
vida artificial ni ningú ha jugat a ser Déu, encara.

Venter no ha creat
vida, sinó que l’ha imitada: ha creat una cèl·lula sintètica de nom Mycoplasma mycoides JCVI-syn1.0. Aquesta
és la còpia quasi exacta del bacteri Mycoplasma
mycoides, que és el genoma conegut més petit que és capaç de viure de forma
independent (format per uns 500 gens, mentre que els humans en tenim,
aproximadament, uns 30.000). N’ha sintetitzat el genoma al laboratori i després
l’ha introduït en una cèl·lula bacteriana, substituint-lo per l’existent. El
nou genoma ha controlat la cèl·lula i ha sobreviscut, de manera que, al cap
d’unes generacions, s’ha aconseguit descendents d’un ADN sintetitzat
artificialment. No ha estat fàcil: ha costat deu anys, 40 milions de dòlars i molts
intents fallits. Però han aconseguit demostrar que es poden crear cèl·lules que
sobrevisquin amb genomes completament artificials.

A la pràctica, però,
el bacteri que ha creat Venter s’hauria pogut crear molt més fàcilment amb les
tècniques d’enginyeria genètica convencional: l’avenç no és científic, sinó tècnic:
la tècnica funciona i serveix per generar cèl·lules vives a partir d’un seguit
de lletres guardades en un ordinador. I això és, realment, una novetat que ha
provocat que a Venter i al seu equip els hagin caigut crítiques de totes
bandes, que convé separar. D’una banda, des del món politicoeconòmic han
aparegut veus criticant la troballa de Venter i acusant-lo de voler patentar la
vida. Ara bé, tan sols es poden patentar invents, no descobriments, i de moment
Venter només ha copiat un bacteri, no se n’ha inventat cap, de manera que
l’únic que podria patentar és el mètode que ha utilitzat, però en cap cas el
bacteri, la vida. Si algun dia Venter, o qualsevol altre científic, fabriqués
un bacteri nou, amb propietats i funcions noves, aquest sí que, actualment,
seria patentable. És en aquest sentit que Obama ja està temptejant el terreny
per a una primera regulació sobre la creació de vida.

D’altra banda, hi
ha les crítiques ètiques cap a les aplicacions que puguin derivar de la
possible creació de vida artificial en un futur: la possibilitat que apareguin
futurs bacteris amb gens potencialment perillosos, malgrat que no és el cas
actual, constata els riscos d’una tecnologia que pot escapar del nostre
control. Òbviament, cal exigir reflexió sociològica i, segurament, el grau de
llibertat que pot tenir la ciència és una de les discussions més interessants
que planteja la publicació de Venter. I finalment, apareixen algunes crítiques
des del món científic, que es troba en un punt mig entre l’escepticisme i la prudència,
criticant que les possibles aplicacions en la recerca de la síntesi de DNA
artificial són encara massa escasses i confuses, i que, de moment, no s’ha
pogut demostrar que es pugui fabricar ADN bacterià a voluntat.

Entre els projectes
amb els quals Craig Venter vol amortitzar els diners que porta gastats, hi ha
el de dissenyar una alga que fixi el CO₂ atmosfèric (causant de
l’efecte hivernacle) i el converteixi en hidrocarburs utilitzant energia solar,
o el d’utilitzar organismes sintètics (unicel·lulars, sempre) per a accelerar
la producció de vacunes o dissenyar microorganismes que netegin aigües
contaminades. Com sempre, el que és i serà més important són les aplicacions
que en puguin sortir i si beneficiaran el col·lectiu o el perjudicaran i, per
lluny que siguin, val més que ens comencem a plantejar el que calgui, ja que, tractant-se
de Craig Venter, el que és possible i el que és impossible es confon de manera
espectacular.

Per saber-ne més:

- J. Craig Venter Institute:
http://www.jcvi.org/

Tweet

Si d’una cosa podem estar orgullosos els catalans, és que a nivell
d’hàbitats, tenim una gran diversitat en un espai força petit com és Catalunya.
Tot i això, en el nostre territori hi trobem aiguamolls, platges, llacs, vegetació
d’alta muntanya, prats alpins i també, encara que poques, les especials
molleres, que es troben a la zona dels Pirineus.

Les molleres es podrien definir com a aiguamolls de muntanya, una mena de
prat xop format sobretot per molses, que a mesura que es va descomponent el material
vegetal que contenen, es forma la torba.

La gran majoria de molleres són conques lacustres originades durant la
última glaciació, que un cop va desaparèixer el gel, s’hi ha anat acumulant
material vegetal. Aquesta acumulació és tal, que parts de la mollera perden el
contacte amb l’aigua dels vessants o l’aigua subterrània, cosa que obliga a que
siguin alimentades pràcticament només amb aigua de la pluja. Aquesta aigua, al
no haver passat per diferents terrenys, és molt pobre, té molts pocs nutrients,
de manera que només les espècies capaces d’aguantar aquestes condicions són
afavorides.

De fet, les condicions no són gens fàcils per els habitants de les
molleres. L’acumulació de material orgànic és tal que no hi ha temps a que
aquest es descompongui, de manera que s’hi formen dos estrats. Una zona
superficial amb oxigen, on pot variar el nivell de l’aigua; i una zona anòxica
per sota, sempre inundada sota el nivell de l’aigua, on hi ha bacteris
descomponedors de la matèria orgànica adaptats a aquestes condicions
anaeròbiques, de manera que produeixen diòxid de carboni i metà. Aquestes
característiques fan que s’hi acumuli la torba, ja que a més a més, la
putrefacció de la matèria vegetal és molt lenta en aquests climes freds, així
que es va acumulant per sota el nivell de l’aigua en unes condicions de
continua saturació i de poca disponibilitat d’oxigen.

Una molsa característica de les molleres és l’esfagne (Sphagnum), que és conegut precisament
com a “molsa de mollera”. Consta d’una tija principal amb unes branques que
surten formant fascicles, és a dir, en grups. Al capdamunt, hi trobem tot de
branques joves densament agrupades, formant el què s’anomena capítol. La part
interessant d’aquestes molses són les seves cèl·lules. En les seves fulles en
trobem dos tipus diferents, unes grans, transparents i poroses, anomenades hialocists, i fent una xarxa entre
elles, unes d’allargades i verdes, amb clorofil·la i funció fotosintètica, els clorocists. Gràcies als hialocists els
esfagnes poden retenir grans quantitats d’aigua dintre de les seves cèl·lules,
fins a 20 vegades el seu pes sec en aigua. A més a més, les cèl·lules buides
poden retenir aigua en condicions seques, mentre que en condicions d’alta
humitat, els espais buits poden contenir aire que ajuden a la molsa a surar per
així poder continuar captant la llum i fer la fotosíntesi.

La torba formada per l’esfagne, s’utilitza com a additiu del sòl, ja que
augmenta la seva capacitat per retenir aigua i també és una font de matèria
orgànica. Com a curiositat, l’esfagne es va utilitzar durant la primera i la
segona Guerra Mundial per netejar les ferides, primerament per la seva
capacitat d’absorció, i també per la seva acidesa, que inhibeix el creixement
de fongs i bacteris.

Si bé les molleres de
casa nostra són petites comparades amb les grans extensions d’Escòcia i
Irlanda, el què està clar, és que són uns ambients d’allò més especials.

Tweet

Què ens fa ser humans?
Què ens diferencia de la resta d’animals?
Quins trets característics, distintius, van aflorar a l’endinsar-nos en l’extensa família dels homínids i emprendre el convuls camí que ens ha portat a esdevenir Homo sapiens sapiens?

Ara fa milions d’anys, i durant un llarguíssim període de temps, petites (però significatives) evolucions en el genoma ens van permetre fer enormes salts a quatre nivells essencials: fisiològic, psicològic, social i tecnològic.
Quin d’aquests salts ens diferencia realment de la resta d’animals?
La resposta no és clara. S’ha apuntat sovint que el què ens fa ser humans és el llenguatge, la capacitat de comunicació verbal. Es menciona també la nostra singular suma de particularitats físiques (bipedisme, polze oposable, hemisferis cerebrals desenvolupats, etc). L’autoconsciència, el coneixement de la pròpia existència i inexorable mort, sembla, de totes passades, un altre tret diferenciador. I, per últim, no en queda ni molt menys exclosa, la capacitat d’utilitzar i produir eines; és a dir, la sensibilitat tecnològica.

Amb els anys, hem pogut comprovar que moltes de les capacitats que crèiem exclusives de la nostra espècie, no ho són. Ni la comunicació entre individus, ni el do de la musicalitat, ni tan sols la fabricació d’eines per a desenvolupar tasques especialitzades. Totes aquestes habilitats es donen en d’altres animals del planeta; ara bé, en ells tenen lloc sempre desproveïdes d’un factor clau, transcendent: la creativitat.

La creativitat, entesa com a inquietud productiva ocurrent, és exclusiva dels humans. La creativitat (tecnològica primer i artística després) va ser cabdal en el llarg procés d’evolució del gènere Homo: la destresa i domini de fracturar el sílex per obtenir eines capaces d’esquinçar la carn dels animals i l’habilitat i interès per a fer representacions simbòliques amb pigments sobre les parets de les coves, van ser (i són encara) aptituds inequívocament humanes que ens diferencien de la resta d’éssers que poblen la Terra.
Ja des d’aquella primera eina de pedra, l’invent (l’ocurrència constructiva, el giny) ha estat motor i impuls dels grans canvis socials que s’han esdevingut: la roda, la metal·lúrgia, la bomba hidràulica, la impremta, la màquina de vapor, la bombeta, el telèfon, el motor, el díode, el xip, el satèl·lit,…
Els artefactes tecnològics són alhora causa i efecte de l’avenç de coneixement. Fites creatives, confluència de l’enginy, el treball, l’interès i, per què no dir-ho, la fortuna de generacions i generacions d’humans.
Resulta sorprenent comprovar com, des d’aquell primer útil de sílex fins a l’actualitat, s’ha esdevingut un llarg procés de desenvolupament i evolució tecnològica. Han anat apareixent una multitud d’artefactes que, al seu torn, n’han deixat obsolets molts d’altres.

Els instruments, al capdavall, no fan sinó potenciar els sentits i les capacitats humanes. Ens ajuden a observar, mesurar, comparar i processar els fenòmens; a transmetre informació; a realitzar transformacions energètiques, cinemàtiques i dinàmiques. Ens faciliten l’àrdua tasca de viure com vivim; ens permeten satisfer el conjunt de necessitats que ens han sobrevingut. Desproveïts com estem d’ullals, urpes i cua, els ginys no només ens han ajudat a satisfer les necessitats naturals de subsistència, sinó també les nostres necessitats percebudes, col·lectives, circumstancials, inherents a l’època i al bagatge històric.

En gran part, la tecnologia evoluciona a causa de la nostra permanent expectativa de benestar, empesa a perpetuïtat per necessitats supèrflues. Però, en qualsevol cas, els invents responen a una inquietud pregona, inherent a la nostra existència. La creativitat tecnològica ens diferencia de la resta d’animals i, en definitiva, ens fa possible ser humans.

POL BARTRÈS

PER SABER-NE MÉS:
- La Evolución Tecnologica, de George Basalla [Editorial Crítica, 1991]
- Arqueolític [estudi i difusió de patrimoni] www.arqueolitic.com
- Fundación Atapuerca [jaciment de la Sierra de Atapuerca] www.atapuerca.org

Tweet