El producte interior brut (PIB) és l’indicador econòmic que més s’ha utilitzat durant el segle XX. Amb ell es calcula el valor de producció de béns i serveis en un any i comparant-lo amb l’any anterior, mostra el creixement o recessió de l’economia d’un país, regió o sector.
De totes maneres, encara que sigui l’indicador més utilitzat per a mostrar com funciona l’economia d’un país o d’un altre i fer les comparacions pertinents, el PIB presenta unes clares limitacions.
Un país amb un gran creixement de PIB pot ser també un país sense cap tipus d’equitat social, on es produeixi molt però els guanys es reparteixin entre molt pocs.
Tampoc té en compte que per augmentar la producció d’un país, aquest potser destrueix tots els seus recursos naturals de manera ràpida i poc reflexiva, buscant una bona posició en el rànking de països pròspers, però hipotecant a les generacions futures.
Per totes aquestes raons alguns economistes experts, entre els que destaquen els premis Nobel d’Economia Amartya Sen i Joseph Stiglitz no es mostrenpartidaris d’aquest indicador, ja que segons ells només té en compte els augments de producció i això no necessàriament s’hauria de valorar com a creixement.
I des de fa temps ja es comencen a sentir veus que cal valorar molts altres aspectes per saber si un país funciona o no, o almenys si s’orienta en la direcció correcta.
Al 1972, a Buthan, petit país situat entre Xina i Índia, es va formular per primera vegada un indicador molt especial que intentava mesurar o valorar d’alguna manera el grau de satisfacció dels seus habitants enlloc de només tenir en compte les possessions materials. En contraposició al PIB, aquest indicador es coneix com a FIB, sigles que corresponen a Felicitat Interna Bruta.
Al 2008 es va crear una comissió nacional de FIB al Buthan, que de manera periòdica realitza una enquesta per tal de valorar entre la seva ciutadania aspectes oblidats en la macroeconomia occidental com el benestar psicològic, l’ús del temps lliure, la vitalitat de la comunitat, la cultura, la
salut, l’educació, la diversitat ambiental, el nivell de vida i el bon govern del país.
El que mesurem afecta les nostres accions. Si els nostres indicadors només calculen quan produïm, les nostres accions tendiran només a produir més i més.
Tot i que a priori sembla difícil que la filosofia d’aquest petit país budista contagiï a la materialista societat occidental, països com França i Anglaterra ja han fet els primers passos per definir índexs que valorin alguna cosa més que la producció material i cada dia es més freqüent llegir o sentir noticies relacionades als mitjans de comunicació de casa nostra.
Potser comencem a ser conscients que la felicitat no la podem comprar amb diners.
JOAN BASAGAÑA.
Per saber-ne més:
http://www.gnh-movement.org/
