Casualment, just una setmana abans de la Cimera sobre el Clima que va organitzar l’ONU a Nova York el passat 23 de setembre, va sortir a la llum un estudi que assegura que la destrucció de la capa d’ozó s’està aturant. No és que estigui aturada, ni que hagi millorat, ni que puguem estar tranquils, sinó que si mantenim les restriccions als productes que destrueixen la capa d’ozó, a mitjans de segle, es podrien recuperar els nivells òptims d’ozó a l’estratosfera. No és que sigui una notícia extraordinària, però tenint en compte els titulars que acostumen a relacionar l’efecte de l’home sobre el nostre propi planeta, podem estar contents.
El forat de la capa d’ozó es va descobrir a finals dels anys 70 i va ser el primer crit d’alarma sobre com tractàvem la Terra. La fràgil capa de gas que protegeix el planeta dels rajos ultraviolats del sol s’estava aprimant i això podia provocar greus conseqüències per a la nostra salut. Pocs anys més tard, l’americana Susan Salomon va identificar com a culpables els clorofluorocarbonis (CFC), uns compostos àmpliament utilitzats aleshores en sistemes de refrigeració, d’aire condicionat, com a dissolvents i precursors en aerosols i extintors.
Els CFC no són tòxics per ells mateixos, però quan arriben a l’estratosfera, la radiació ultravioleta en fa trencar la seva molècula. Quan la molècula es trenca, s’alliberen radicals de clor, que tenen una gran afinitat per l’ozó, de manera que es destrueixen les molècules d’ozó que formen la capa protectora per poder-se unir al clor.
En conseqüència, l’any 1989 va entrar en vigor el Protocol de Montreal, un tractat internacional dissenyat per protegir la capa d’ozó mitjançant la reducció dels CFC, que ha demostrat ser eficaç. La conclusió és clara: l’acció política és determinant i imprescindible per protegir la vida a la Terra per a les generacions futures.
L’any que ve, la Conferència pel Canvi Climàtic de les Nacions Unides que es farà a París té com a objectiu aconseguir (finalment i d’una vegada per totes) acords universals i jurídicament vinculants per combatre el canvi climàtic sense perjudicar l’economia a curt termini. Assumir que tan cert és que l’acció de l’home es pot carregar el planeta, com que també és l’acció de l’home el que el pot salvar.
L’exemple de Montreal hauria d’encoratjar als responsables polítics. Que deixessin els eterns discursos dient que el canvi climàtic és greu, és urgent, que estem fent tard i que tal dia farà un any. Una de les pancartes que van transcendir a Nova York va ser la que deia “No tenim planeta B”. Simple, concisa i dramàticament certa. En una societat en la que se t’espatlla la tele i sembla més fàcil comprar-ne una altra que arreglar-la, vas al mecànic i et deixen un cotxe de substitució, el mòbil et fa el tonto i tens centenars de nous models amb noves i suposadament imprescindibles aplicacions, sembla mentida que ens estiguem carregant allò que, justament, no té recanvi.
Per saber-ne més:
– Web de la cimera sobre el clima del passat 23 de setembre a Nova York: http://www.un.org/climatechange/summit/
