El mèrit de Darwin

Si fem una simple ullada a la situació delséssers vius a la Terra, veurem que existeix una varietat enorme d’espècies, ique entre unes i altres -i fins i tot entre individus d’una mateixa-, hi ha unadiversitat impossible de ser ignorada. A més, pràcticament tots els entornsnaturals que es coneixen estan habitats per algun representant específic delmón viu, fet que demostra que d’alguna manera l’evolució biològica ha permèsuna important capacitat d’adaptació a diferents condicions ambientals. De fet,observem que en realitat aquestes diferències entre unes i altres espèciesestan precisament relacionades amb les diverses zones geogràfiques del planeta.Per tant, sense necessitat d’aprofundir, sabem que existeixuna clara associació entre unes determinades característiques i l’entorn ons’habita, i que aquesta relació es potexplicar a partir de l’acceptació d’una base evolutiva dels éssersvius.

 Gràcies a la teoria de l’evolució proposadaper Darwin, la hipòtesi més acceptada és que les variacions són fruit de les diferents adaptacions que han anatpatint les espècies al llarg del temps, des de la primera cèl·lula fins aassolir-se el panorama de diversitat actual. La selecció natural actua enfunció de les condicions del medi, seleccionant en cada moment aquellsindividus amb característiques més aptes per a sobreviure en l’entorn i pertant reproduir-se, transmetent aquestes característiques als seus descendents.D’aquesta manera, han anat sorgint cada vegada individus més complexes idiversos a mesura que s’han anat colonitzant hàbitats nous, provocantl’extenció i l’allargament de les branques de l’arbre filogènic de lesespècies.

Per arribar a afirmar aquests fets però, calconsiderar com a vàlida la teoria de Darwin. Cal dir que quan l’obra va serpublicada al 1859, contenia punts poc clars o inexplicables en aquell momentper falta de coneixements; per exemple, tot i que Darwin afirmava que esdonaven variacions a l’atzar entre individus, i que era sobre això que actuavala selecció natural, no era capaç d’explicar com es produien aquests canvis. Nova ser fins al  naixement d’unanova ciència, la genètica, que es va aconseguir explicar o completar algunesd’aquestes dificultats que es trobava Darwin. El curiós del cas és que aquestanova ciència no va aparèixer al cap d’un temps, sinó que va ser un seucontemporani, Gregor Mendel, el que va començar a desenvolupar les idees sobrela transmissió dels caràcters genètics treballant amb pesoleres. Tot i així, nova ser fins a principis del segle XX que es van descobrir aquests treballs, iper tant no va ser fins llavors que es van poder relacionar els dos fets icomençar a trobar el veritable sentit a la teoria de l’evolució.

 Araper ara, per a quasi la totalitat del món científic és evident que les espèciesevolucionen. Qualsevol excavació en un jaciment ens mostrarà restes fòssils enels diversos estrats sedimentaris, corresponent a èpoques diferents. Així, sesap que al llarg del temps les espècies van canviant, algunes s’extingeixen id’altres en formen de noves. Gràcies al descobriment de l’ADN com a portador dela informació genètica, al 1953, es va obrir una nova possibilitat d’aprofundirmés en el concepte d’evolució, en el sentit de que a partir de l’estudid’aquest material genètic de les diferents espècies, es pot arribar acomprendre millor el camí seguit, evolutivament parlant, per la naturalesa finsal dia d’avui. Per exemple, la comparació de seqüències d’aminoàcids en lesproteïnes d’espècies diverses ha proporcionat mesures quantitatives forçaprecises sobre de la divergència d’aquestes. Així, s’ha permès la construccióde possibles arbres filogènics, entenent millor la posició de cada tipusd’ésser viu a la natura i el temps aproximat que fa que existeix. De totesmaneres, l’estudi dels genomes és encara un punt en desenvolupament en lagenètica evolutiva, i per tant possiblement queda un bon camí per recòrrer quea la llarga es creu que ens permetrà conèixer la nostra història i la de totsels éssers vius (biològicament parlant) de manera molt més precisa.

 Aquest 2009 s’ha declarat com a“Any Darwin”, coincidint amb els 200 anys del seu naixament i els 150 anys dela creació de la Teoria de l’Evolució. Crec que és encertat aquest homenatge,ja que les idees –en el seu moment revolucionàries- aportades per Darwin espoden considerar com a base de la Biologia o, dit d’una altra manera, es podrienentendre com el punt de partida que ha permès arribar, avui en dia, alconeixement profund de la vida des d’un punt de vista científic. L’homenatge aDarwin és doncs, un homenatge a possiblement un dels descobriments mésimportants de la humanitat, i alhora un dels revolucionaris: i és que siCopèrnic havia desplaçat la Terra del seu lloc privilegiat a l’univers, Darwinva desplaçar la posició de l’home dins el seu propi planeta. Tot i així, enaquest cas –com quasi sempre-, tocar de peus a terra ens ha permès avançar permillorar.  

Posted in Laia Bassaganyas | Comentaris tancats a El mèrit de Darwin

Enganxats

Fa uns dies era notícia que el Ministeri de Sanitat començarà l’any 2009 els assajos clínics per estudiar un fàrmac que anul·li els efectes estimulants de la cocaïna per tal que els pacients en rebutgin el consum. Algú només rebutja el consum d’alguna cosa quan aquesta no li provoca l’efecte esperat. I, normalment, els consumidors de cocaïna obtenen d’aquesta substància una resposta plaent immediata, consistent en una pujada d’autoestima i de confiança en un mateix, així com un estat de gran loquacitat i d’excitació extrema.  

Però aquests efectes duren poc temps, mai més d’una hora. Després apareix una gran sensació d’ansietat per rebre una altra dosi. I així, l’individu es torna susceptible de convertir-se en un addicte a la cocaïna.  

De fet, l’addicció no és una cosa tan estranya al món natural: s’ha observat que els elefants s’intoxiquen repetidament a causa de menjar fruits fermentats. I que, en captivitat, aquests elefants accepten l’alcohol i se’l beuen sovint quan, per exemple, se’ls redueix l’espai vital (una situació que els provoca condicions d’estrès). A més, també s’ha vist que els babuïns en llibertat consumeixen tabac, i les vaques, els rens, i els conills mengen bolets que provoquen intoxicacions. Aquestes observacions suggereixen que la propensió al consum de drogues, i, fins i tot, a l’addicció, està molt més estès entre els animals del que es pensava fa pocs anys. 

Però tornem a la cocaïna, la segona droga il·legal més consumida a la Unió Europea; més de 12 milions d’europeus n’han consumit alguna vegada. La cocaïna és un alcaloide obtingut de les fulles de l’arbust Erythroxylum coca, planta autòctona de l’Amèrica del Sud. Malgrat que quan aquestes fulles són mastegades o preses en infusió no causen cap problema, quan es modifiquen científicament apareixen les substàncies que provoquen l’addicció, com són la pols de cocaïna o els cristalls de crack.  

Aquesta cocaïna manipulada és un agonista dopaminèrgic indirecte. Això vol dir que actua unint-se amb una alta afinitat als transportadors de la dopamina que tenim al nostre cervell. La dopamina és un neurotransmissor (una molècula que circula per les neurones) responsable de controlar l’activitat motora, les emocions i els sentiments de plaer, entre d’altres funcions.  

Quan algú consumeix cocaïna, aquesta arriba al cervell i, en unir-se als transportadors de la dopamina, impedeix que aquests puguin dur a terme la seva funció, cosa que provoca una acumulació de dopamina. Aquest excés de dopamina s’uneix als seus receptors i provoca els efectes plaents del consum de cocaïna.  

Per altra banda, no hi ha dubte que el consum de cocaïna és absolutament nociu per a la nostra salut, ja que pot provocar danys en el cervell i en el cor, crisis epilèptiques, infarts, hemorràgies internes, arítmies, etc. La millor manera d’impedir l’aparició d’aquests efectes és evitar el consum de la droga. Això és el que pretén fer aquest nou fàrmac: que els pacients cocaïnòmans no sentin res quan consumeixin cocaïna. D’aquesta manera, no tindran cap interès a obtenir una substància que no els provoca cap reacció.

Posted in Núria Radó | 2 Comments