La regió catalana es troba localitzada en la zona de clima mediterrani, el qual presenta unes característiques força especials que afecten a l’entorn. Dins del planeta, ocupa relativament molt poca superfície, i sempre es troba en el costat occidental dels continents, entre els 30 i 45 graus de latitud nord i sud respecte l’equador. Està clar que aquest clima defineix tota la conca mediterrània, però també es dóna a l’extrem
sud d’Àfrica i a l’oest d’Austràlia, de Xile, de California i d’Oregon.
Aquest clima presenta uns hiverns suaus, mentre que els estius són calorosos i llargs. Un dels seus principals però, és la seva pluviositat. Està definit per un dèficit hídric durant els mesos d’estiu, ja que té pluges estacionals que, tot i que poden ser abundants, cauen principalment a la primavera i a la tardor, mentre que als mesos de calor la precipitació d’estiu no és suficient per cobrir l’evapotranspiració de les plantes. Aquestes doncs, han d’estar adaptades i preparades per aquesta manca d’aigua.
Els boscos típicament mediterranis presenten un estrat lianoide molt desenvolupat, que de fet es tracta d’una “herència” tropical, ja que aquest clima es troba entre el temperat i el subtropical, on en aquest últim, les lianes són característiques. Aquestes plantes enriqueixen el bosc, el fan atapeït i a vegades fins i tot força impenetrable. Alguns exemples són l’aritjol (Smilax aspera), l’heura (Hedera helix) i la rogeta (Rubia peregrina).
Pel què fa als arbres i arbustos, aquests són normalment de fulla perenne. Tenen un fullatge que es manté viu tot l’any, i així estalvien una excessiva producció de material vegetal que és molt costós de fer. Alguns exemples típics dels nostres boscos els pins (Pinus sp.), les alzines (Quercusilex) i les alzines sureres (Quercus suber). Aquests arbres tenen unes fulles anomenades esclerofil·les, és a dir, molt endurides i resistents a la deshidratació. Moltes d’elles presenten també pilositats per retenir l’aigua, o en alguns casos, com els pins, s’han reduït per així evitar la transpiració a través de la seva superfície. Les estratègies poden ser diferents, però totes elles estan destinades a sobreviure durant l’època de dèficit hídric. Pel què fa als arbustos abunden plantes de fulles aromàtiques com el romaní (Rosmarinus officinalis) i la farigola (Thymus vulgaris), també de fulles petites i adaptades a ambients secs. Tot i això, en les zones de bosc més humides i fresques hi ha arbres de fulla caduca, com ara els avellanesr (Corilus avellana), normalment al costat de rius, i el roure (Quercus sp.).
En general el bosc mediterrani acostuma a tenir un sotabosc abundant,sobretot quan és un bosc jove, ja que tot i l’alçada dels arbres la llum hi passa abundant, perquè que la capçada encara no és molt ample. Això provoca quesobretot a l’època seca hi hagi un elevat risc d’incendis. Quan són boscos més madurs, arriba menys llum, hi ha menys sotabosc i el risc és menor.
La diversitat d’ambients, altituds, orientació, composició del substrat i microclimes propis del clima mediterrani, origina una considerable varietat de fauna. Els mamifers més representatius són el porc senglar (Sus scrofa), la cabra salvatge (Capra
aegagrus), el teixó (Meles meles) i l’eriçó comú (Erinaceus europaeus). També destaquen el gripau (Bufo bufo), la granota (Rana radibunda), la sargantana cuallarga (Psammodromus algirus) i també ocells com el gaig (Garrulus glandarius) i l’estornell (Sturnus vulgaris).
Molts dels boscos del nostres voltant són boscos mediterranis protegits, com el Cap de Creus, Collserola, el Massís de Montseny, el Massís Natural del Montnegre i Corredor, Montserrat i les Muntanyes de Prades.
