Todo se transforma, de Jorge Drexler, és una cançó preciosa. Explica com tot el que donis, ho acabaràs rebent altra vegada per algun altre cantó. I Drexler, llicenciat en medicina, aprofita la cançó per fer un paral·lelisme amb el principi de conservació de l’energia, la famosa frase que diu que l’energia ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma.
D’energia ja n’hem parlat més d’una vegada en aquesta mateixa secció: des de l’energia nuclear a les energies renovables. Però la revolució científica més important del s.XX que involucra l’energia és del 1915, quan Albert Einstein formula la teoria de la relativitat i relaciona aquesta energia en matèria, descrivint-les com dues formes de la mateixa cosa que es podien convertir l’una en l’altra. El com és aplicant la famosa
fórmula de E=mc2. El que no era tan fàcil de respondre era el per què. Assumim que el món és món des que apareix la massa, la matèria. Però, quan va aparèixer, per què ho va fer? Per què existeix la matèria? Que és el mateix que dir per què existeix tot? Per què l’univers no estava fet només d’energia?
La pregunta no és gens banal. I de fet, encara no s’ha respost. Fa quasi cinquanta anys, el físic anglès Peter Higgs va proposar que les partícules que componen els àtoms adquireixen massa, o sigui, passen a ser matèria, quan circulen per un camp (com un
camp magnètic o gravitatori) que forma l’univers. Com no podia ser d’altra manera, d’aquest camp se’n va anomenar camp de Higgs. I, segons el mateix Higgs, estaria format per unes partícules, de Higgs (òbviament), que interaccionarien amb d’altres que
passessin per allà. Un cop haguessin interaccionat amb Higgs, les partícules adquiririen massa, per tant, esdevindrien matèria. Com més fort interaccionin amb la partícula de Higgs, més massa tindran. Això ho va proposar el físic en un marc teòric, però no ha pogut demostrar-ho mai: no ha pogut identificar una partícula que fos la responsable que les altres adquirissin massa.
Fa poques setmanes, però, finalment el Consell Europeu per a la recerca nuclear (el CERN) va publicar que havia realitzat uns experiments amb el LHC (sigles de gran col·lisionador d’hadrons, en anglès), que mostraven el senyal del que podria ser la partícula de Higgs, de manera que, malgrat que encara no es podia confirmar la seva absolutament existència, permetia no descartar-la. Calen encara més experiments, que actualment s’estan fent tant al CERN (a Suïssa) com el Fermilab (a Chicago), i permetran, si tot va bé, aclarir la qüestió.
Si finalment l’identifiquen, haurà costat cinquanta anys des que es va descriure per primera vegada. Cosa que vol dir que aquesta partícula de Higgs ha portat maldecaps a generacions de físics. L’esforç, però, haurà valgut la pena, ja que explicaria l’origen de la massa i podria unificar en una sola teoria les quatre interaccions fonamentals que es troben a la naturalesa.
En un dels intents que els no iniciats en el tema entenguéssim el paper de la partícula de Higgs a l’Univers, Leon Lederman, premi Nobel de física del 1988 va publicar un llibre justament sobre aquesta partícula. Fidel a les hores d’investigació que ha portat a tants científics, Lederman va titual el llibre com The goddamn particle (la maleïda partícula). Malgrat tot, l’editor del llibre, volent augmentar l’expectació va canviar el títol pel polèmic The God particle, la partícula de Déu. I malgrat el desacord de Lederman, la frase va fer fortuna.
