En moltes ocasions, tot i disposar dels coneixements i la tecnologia necessària per a portar a terme alguns avenços científics, la realitat s’imposa com una tossuda batalla d’interessos que fa que s’avanci poc o gens en el sentit que seria desitjable.
El cas dels biocombustibles n’és un bon exemple. Es coneixien abans que s’utilitzés el cotxe, de fet els primers vehicles amb motor diésel van funcionar primer amb oli de cacahuet. Però el descubriment de grans jaciments de petroli va fer que la gasolina es convertís en una alternativa econòmica i que els biocombustibles quedessin relegats durant molt de temps.
Avui en dia sembla que hem arribat a la fi de l’era del petroli i cal trobar noves fonts que ens subministrin el combustible necessari per a continuar amb el nostre tren de vida. Sembla lògic recuperar els biocombustibles que havíem oblidat durant dècades. I així ha sigut, als Estats Units la majoria de la gasolina ja està barrejada amb etanol que prové de blat de moro i al Brasil existeixen vehicles que funcionen només amb etanol pur obtingut de la canya de sucre.
La primera impressió és que són una bona alternativa i que emeten menys gasos d’efecte hivernacle. Però no és tan senzill. Molts camps de cultiu s’han convertit en grans plantacions de soja a Sud-Amèrica per a produir biocombustibles i s’han deforestat grans extensions de selva tropical al Sud-est Asiàtic per a cultivar palma amb el mateix objectiu.
D’aquesta manera el remei es converteix en alguna cosa més perversa que l’enfermetat. La gasolina verda produïda al tercer món per abastir el cotxes del primer món té una enorme empremta ecològica i a més fa que el preu dels aliments augmenti sotmetent molta gent a patir més fam.
Per això la Unió Europea ha proposat una reforma legal per endurir-ne les exigències: a partir del 2020 el 10% dels combustibles empleats en el transport haurà de provenir de recursos renovables però no es podrà subvencionar els biocarburants que procedeixin de cultius destinats a aliments o pinsos.
La indústria dels biocarburants es lamenta que ha invertit 1.800 milions d’euros en crear 48 plantes de biodièsel a Espanya i que amb les reformes legals de la UE des del 2008 només funcionen a un 10% de la seva capacitat. A part no poden competir amb les importacions de l’Argentina i Indonèsia que proveeixen bona part del biodièsel que es consumeix a Espanya.
La indústria europea rebutja que les Institucions Europees limitin l’ús de cultius en la fabricació de biocombustibles, alegant la pèrdua de llocs de treball que això pot suposar.
La tendència però ja està marcada, es pretén potenciar l’aparició de biocarburants de segona generació, és a dir, que provinguin d’olis extrets d’algues o de residus orgànics com la palla dels cereals.
Per saber-ne més:
http://elpais.com/tag/biocombustibles/a/
