En la biologia hi ha una paraula força coneguda i utilitzada que s’anomena simbiosis. Aquesta ens defineix una interacció entre dos o més organismes d’espècies diferents, i que a més a més, tots ells en surten beneficiats
Tothom ha sentit a parlar d’exemples de simbiosi, com el cas força conegut del cranc ermità i l’anemone de mar. El cranc, que ja ha aprofitat la closca buida d’un cargol per fer-s’hi la casa, “ofereix” desplaçament a l’anemone, mentre que aquesta, al seu torn, ofereix protecció al cranc gràcies als seus tentacles verinosos.
Avui però, m’agradaria parlar-vos amb més detall d’un altre cas d’associació simbiòtica, menys conegut però molt important en la biologia i que passa constantment en els nostres boscos, les micorrizes.
La paraula micorriza defineix la simbiosis entre un fong (mycos) i les arrels (rhizos) d’una planta, en la qual els dos organismes obtenen beneficis. La planta rep del fong nutrients minerals i aigua, necessaris per créixer; per la seva banda, el fong obté de la planta hidrats de carboni i vitamines que ell sol no podria fabricar, però que la planta els pot sintetitzar gràcies a la fotosíntesis. A la natura, això s’esdevé de forma espontània, i es calcula que entre el 90 i el 95% de les plantes presenten micorrizes de forma natural.
Si ens imaginem una arrel d’un arbre, amb una longitud determinada i un diàmetre per absorbir aigua i sals del sòl, podem veure quin és el benefici de fer simbiosi per a la planta. Les seves arrels quedaran embolcallades per un fong, el qual està format per unes cèl·lules allargades, que s’estenen pel sòl per buscar nutrients (micel·li), fent una mena de xarxa de varis metres, cosa que farà augmentar la superfície d’absorció de la planta
Tot això acaba permetent una vida més llarga a les dues espècies. De fet, s’ha comprovat que alguns arbres, com els pins, són incapaços de viure més de dos anys quan estan sense micorrizar. En altres espècies, aquesta unió és tan estreta que sense ella la planta no pot ni arribar a l’estadi adult, com és el cas de les orquídies. És per això que aquestes plantes abans eren tan cares, no sabien com cultivar-les! Les seves llavors són tant petites que a penes contenen nutrients, així que per poder créixer necessiten la presència d’un fong que els hi proporcioni els nutrients necessaris.
La infecció de l’arrel de la planta es pot fer simplement per un tros de micel·li del fong que hi hagi al sòl, una espora (element de reproducció dels fongs) o fins i tot altres arrels ja micorrizades. Actualment, per assegurar l’èxit de la producció, la sembra de la majoria de plantes ornamentals, comestibles o repoblacions forestals, es fan amb fragments del fong més adequat per assegurar que s’hi estableixin les relacions.
Ara que sabem la importància de les simbiosis gràcies a l’exemple de les micorrizes, podríem recordar a Darwin. La seva teoria sobre l’evolució de les espècies, que va proposar al 1859 en el seu llibre “L’Origen de les espècies”, està basada en la competència i la supervivència del més fort. Tot i que la seva teoria està més que acceptada, la biòloga Lynn Margulis es va atrevir a afirmar que és incompleta, i que l’evolució està fortament basada en la cooperació, interacció i dependència mútua entre organismes, una visió menys bèl·lica que Darwin i per tant, més agradable. M’agradaria acabar amb una frase de Margulis i Sagan que ens podríem aplicar “La vida no va conquerir el planeta amb la lluita, sinó amb la cooperació”.
