PROTECCIÓ NOMÉS SOBRE EL PAPER:

by valors Posted on 1 gener 2015

Del 12 al 19 de novembre va tenir lloc el Congrés Mundial de Parcs de la UICN a Sydney, Austràlia. Es tracta de l’event internacional de més rellevància en el que es debat l’estat de les zones naturals protegides arreu del planeta i d’on en surten les propostes de millora per a la propera dècada.

Algunes de les conclusions són que àreas emblemàtiques com les illes Galápagos a Equador estan patint una degradació considerable degut a que els recursos destinats a la seva protecció no paren de minvar i per tant la seva gestió resulta ineficient.

I tot això a pesar que els beneficis que la societat obté de la protecció de certes regions del seu territori resulten molt sorprenents: moltes ciutats depenen de l’aigua potable que els proporcionen boscos i zones humides properes i alguns dels parcs nacionals més coneguts obtenen molts més ingressos del turisme que el pressupost que es destina a la protecció de l’espai en si mateix.

A pesar de tot a Indonesia per exemple, el Govern ha autoritzat les extraccions mineres en mig milió d’hectàrees de zones anteriorment protegides i alguns dels icònics parcs nacionals africans estan oberts ara a l’extracció de petroli dins la seva superficie.

El problema no es cenyeix només a paraísos naturals del Tercer Món.

A Espanya mateix som testimonis de com la crisi econòmica fa que les mesures de protecció ambiental del territori siguin molt fluctuants. Els poders econòmics pressionen i aconsegueixen modificar lleis en contra del benefici de la majoria i del sentit comú dels responsables polítics: el mes d’octubre passat, el Govern del PP va introduir una esmena a la llei de Parcs Nacionals per tal de facilitar la caça dins les reserves naturals de major protecció. Tots els grups de la oposició s’han posicionat en contra d’aquesta esmena per atemptar contra els principis per els quals s’havien creat aquestes zones protegides.

Al territori català trobem altres exemples en aquesta direcció: el Govern de la Generalitat prepara una llei exprés que permetrà vulnerar totes les lleis urbanístiques, territorials i ambientals vàlides fins ara perquè es pugui construir en el Parc Natural del Cap de Creus el nou projecte empresarial del cuiner Ferran Adrià. Aquest, preveu incrementar de manera molt considerable la superficie construida en el seu restaurant i per a aconseguir-ho s’està modificant la legislació per a fer-la a la mesura dels seus interessos empresarials.http://d22r54gnmuhwmk.cloudfront.net/photos/1/kd/la/lqkDlABPyBiahQo-580x326-noPad.jpg

Fins i tot alguns dels naturalistes més mediàtics del territori català s’han pronunciat a favor del projecte d’Adrià i han defensat que l’ampliació del Bulli no afectarà els valors naturals de l’espai en la seva globalitat i en contrapartida es dinamitzarà el territori. Si així fos, no entenc perquè en el moment de la seva declaració com a espai a protegir, Cala Montjoi va quedar dins el perímetre del Parc.

Per saber-ne més: http://www.worldparkscongress.org/

Posted in Joan Basagaña | Comentaris tancats a PROTECCIÓ NOMÉS SOBRE EL PAPER:

SEXE O IMMORTALITAT?

by valors Posted on 2 novembre 2014

microbrachius_dicki___sex_in_the_devonian_by_gogosardina-d83fejjParlem de sexe.
Aquesta tardor, un equip d’investigació australià, ha publicat un estudi sorprenent que situa l’aparició de la còpula ara fa 385 milions d’anys, molt abans del que es creia.

L’article demostra que la fecundació interna era la praxis reproductiva de l’antic placoderm Microbrachius dicki, un peix primitiu, el primer gnatostomat [vertebrat amb mandíbula].
Els individus màscles d’aquesta espècie prehistòrica estaven proveïts de dos apèndix simètrics en forma d’L a la cua, amb un sistema de cavitats que permetia omplir-los d’aigua de mar per enaltir-los i projectar una barreja de gàmetes i aigua salada a l’interior d’una cavitat posterior de la femella.
Aquesta descoberta revela que en aquests ancestrals placoderms la còpula precedeix la fecundació externa.

Però anem al principi de tot.
L’aparició de la vida a la Terra té, si fa no fa, uns 3900 milions d’anys d’antiguitat. El sexe uns 1200 milions.

El primer organisme amb reproducció sexual del què es té constància és la Bangiomorpha pubescens, un antecessor de l’actual alga vermella, trobada a l’arxipèlag àrtic canadenc.
El sexe apareix i s’obre pas com una estratègia biològica revolucionària. Còpula a banda [no deixa de ser una ocurrent sofisticació procedimental que, exitosa, afavorí el pas dels organismes sexuals de l’aigua a la terra], la reproducció sexual consisteix en un procés de combinació de material genètic de dos individus a partir del qual en neix un de nou, únic i diferenciat.

En contraposició a la reproducció asexual, es diu que la praxis del sexe té un “doble cost”: el requisit de dos progenitors disminueix dràsticament la velocitat reproductiva i la combinació genètica perpetua característiques que esdevenen desfavorables.
Podríem dir que la reproducció asexual (encara ara molt estesa en éssers vius com microorganismes, algues i fongs) és idònia en entorns rics en recursos; ja que en època d’abundància permet una ràpida i eficaç colonització del medi. I que el sexe, en canvi, dispara la diversitat i, de retruc per evolució, la capacitat d’adaptació dels organismes al medi; prevalent en entorns desfavorables, de grans canvis i incerteses.
L’eficàcia i estabilitat de la reproducció asexual o bé la diversitat i capacitat d’adaptació de la sexual? Quina estratègia reproductiva és millor?

L’asexual s’esdevé per clonació; engendra individus genèticament idèntics als seus predecessors. Per tant, el mateix organisme es va replicant i perpetuant en el temps, flirtejant amb la immortalitat. El sexe, en canvi, engendra organismes diferenciats; la mort hi és inherent.
Uf! Sexe o immortalitat?

Per curiós que pugui semblar, en la majoria d’organismes eucariotes la vida ha preferit (no com a voluntat sinó per contingència) perpetuar-se diversa en comptes d’immortal.
Visca el sexe doncs.

POL BARTRÈS

PER SABER-NE MÉS:
– El gen egoísta, de Richard Dawkins [Salvat Editores, 2014]
– El sueño de Darwin: ciencia ficción y evolución, d’Eduardo Gallego i Javier Redal [Revista BEM, 2003]

Posted in Pol Bartrès | Tagged , , | Comentaris tancats a SEXE O IMMORTALITAT?

“No tenim planeta B”

by valors Posted on 10 octubre 2014

Casualment, just una setmana abans de la Cimera sobre el Clima que va organitzar l’ONU a Nova York el passat 23 de setembre, va sortir a la llum un estudi que assegura que la destrucció de la capa d’ozó s’està aturant. No és que estigui aturada, ni que hagi millorat, ni que puguem estar tranquils, sinó que si mantenim les restriccions als productes que destrueixen la capa d’ozó, a mitjans de segle, es podrien recuperar els nivells òptims d’ozó a l’estratosfera. No és que sigui una notícia extraordinària, però tenint en compte els titulars que acostumen a relacionar l’efecte de l’home sobre el nostre propi planeta, podem estar contents.

SONY DSC

El forat de la capa d’ozó es va descobrir a finals dels anys 70 i va ser el primer crit d’alarma sobre com tractàvem la Terra. La fràgil capa de gas que protegeix el planeta dels rajos ultraviolats del sol s’estava aprimant i això podia provocar greus conseqüències per a la nostra salut. Pocs anys més tard, l’americana Susan Salomon va identificar com a culpables els clorofluorocarbonis (CFC), uns compostos àmpliament utilitzats aleshores en sistemes de refrigeració, d’aire condicionat, com a dissolvents i precursors en aerosols i extintors.

Els CFC no són tòxics per ells mateixos, però quan arriben a l’estratosfera, la radiació ultravioleta en fa trencar la seva molècula. Quan la molècula es trenca, s’alliberen radicals de clor, que tenen una gran afinitat per l’ozó, de manera que es destrueixen les molècules d’ozó que formen la capa protectora per poder-se unir al clor.

En conseqüència, l’any 1989 va entrar en vigor el Protocol de Montreal, un tractat internacional dissenyat per protegir la capa d’ozó mitjançant la reducció dels CFC, que ha demostrat ser eficaç. La conclusió és clara: l’acció política és determinant i imprescindible per protegir la vida a la Terra per a les generacions futures.

L’any que ve, la Conferència pel Canvi Climàtic de les Nacions Unides que es farà a París té com a objectiu aconseguir (finalment i d’una vegada per totes) acords universals i jurídicament vinculants per combatre el canvi climàtic sense perjudicar l’economia a curt termini. Assumir que tan cert és que l’acció de l’home es pot carregar el planeta, com que també és l’acció de l’home el que el pot salvar.

L’exemple de Montreal hauria d’encoratjar als responsables polítics. Que deixessin els eterns discursos dient que el canvi climàtic és greu, és urgent, que estem fent tard i que tal dia farà un any. Una de les pancartes que van transcendir a Nova York va ser la que deia “No tenim planeta B”. Simple, concisa i dramàticament certa. En una societat en la que se t’espatlla la tele i sembla més fàcil comprar-ne una altra que arreglar-la, vas al mecànic i et deixen un cotxe de substitució, el mòbil et fa el tonto i tens centenars de nous models amb noves i suposadament imprescindibles aplicacions, sembla mentida que ens estiguem carregant allò que, justament, no té recanvi.

 Per saber-ne més:

– Web de la cimera sobre el clima del passat 23 de setembre a Nova York: http://www.un.org/climatechange/summit/

Posted in Núria Radó | Comentaris tancats a “No tenim planeta B”

EBOLA, EL VIRUS QUE PREOCUPA EL MÓN (II)

by valors Posted on 1 setembre 2014

El meu últim apunt en aquesta Secció el mes de maig passat tractava sobre  l’incipient brot d’ebola detectat a l’Àfrica Occidental. El balanç en aquell moment era de 111 persones mortes i 178 casos més sospitosos.

Tres mesos més tard l’epidèmia  és molt més alarmant: La OMS ha declarat que es tracta d’una emergència sanitària de nivell internacional i segons les darreres dades el nombre de morts s’eleva ja a més de 1000 i hi ha uns 2000 casos sospitosos.

El virus ha arribat  a Nigèria i s’han detectat infeccions a la capital, Lagos, l’urbs africana més densament poblada amb 20 milions d’habitants, el que encèn la possibilitat d’una nova expansió des d’aquesta metròpoli.

Tots el mitjans de comunicació se n’han fet ressò, sobretot des de que el virus va començar a infectar personal sanitari procedent de països de fóra d’Àfrica.

Alguns pacients estrangers han rebut un medicament experimental produït per una empresa farmacèutica  que per encàrrec de l’Exèrcit dels Estat Units fa recerca en temes de bioseguretat i  investiga per trobar un tractament contra l’ebola degut al seu potencial com a arma biològica.

De mostrar-se efectiu, probablement mai arribarà a subministrar-se a la població africana desfavorida.

De fet 3200 persones moren diàriament a l’Àfrica per malària i més de 4000 a causa de diarrees infeccioses. Dades que no acaparen tanta atenció com  l’ebola, segurament perquè no suposen una condemna de mort si ets habitant d’un país desenvolupat  amb un bon sistema sanitari.

I aquí trobem una explicació d’aquest brot: Guinea Conakry, Sierra Leona i Libèria són tres dels països més pobres del món, amb un sistema sanitari gairebé inexistent i on han patit diverses guerres civils que han obligat a la població a acumular-se i malviure en les grans ciutats.  Aquest augment incontrolat de la urbanització pot haver estat clau en el desenvolupament de la epidèmia d’ebola. Si fins ara els altres brots es mantenien confinats en petites poblacions rurals, en l’actualitat el major nombre d’habitants residents en grans urbs pot haver estat clau per amplificar l’abast de la infecció.

A part, hi ha altres variables que afavoreixen la propagació del virus. Segons Justin Masumu de l’Institut Nacional d’Investigacions Biomèdiques de Kinsasha, , l’increment dels brots d’ebola des del 1994 està associat a un canvi en l’ecosistema dels boscos que degut a les deforestacions massives,  produeix un desplaçament forçós dels animals salvatges hostes del virus cap a zones més poblades i facilita que els humans tinguin més contacte amb aquests vectors.

Potser l’emergència decretada per la OMS ajudi a derrotar aquest brot, però hi haurà noves alarmes si l’Àfrica no s’enfronta al seu major problema: la pobresa

 

Per saber-ne més: http://www.investigacionyciencia.es/blogs/medicina-y-biologia/43/posts/diez-preguntas-sobre-el-bola-12313

Posted in Joan Basagaña | Comentaris tancats a EBOLA, EL VIRUS QUE PREOCUPA EL MÓN (II)

CÀPSULA DEL TEMPS

by valors Posted on 24 juny 2014

“Què creus que ens diria si ens pogués enviar un 2014-04-16 11.33.50missatge a través del temps?” em pregunta un jove estudiant del Mathematisches Institut de Göttingen, tot assenyalant la foto de Hermann Minkowski que presideix una singular exposició d’objectes matemàtics, entre les vitrines de la qual un reduït grup d’alumnes esperen inquiets fer el seu darrer examen trimestral.
“Què ens diria Minkowski a nosaltres?” faig retardant la resposta, cercant uns segons de marge per rumiar-la.

Minkowski, precoç i brillant matemàtic alemany, de qui el passat 22 de juny va fer 150 anys del seu naixement, convertí, amb els seus col·legues i amics Felix Klein i David Hilbert, la ciutat alemanya de Göttingen en el centre neuràlgic mundial de les matemàtiques d’inicis del segleXX. Mort prematurament, Hermann Minkowski, ha passat a la posteritat com el pare d’una de les més revolucionàries formulacions científiques de la història: l’espai-temps.

L’espai i el temps; l’un ens empara, l’altre ens empeny irremissible. Ocupar l’espai i transitar pel temps són condició necessària per a l’existir i Minkowski s’atreví a deslliurar ambdós de la seva impertorbable estructura i cadència, aglutinant-los en un tot unívoc, relatiu i alterable.

L’Univers és, en essència, tres coses: matèria (inert i viva), energia i espai-temps. Talment substància i receptacle, contingut i continent.
Al llarg de la història, la humanitat ha aconseguit modelar matèria i energia, però s’ha vist incapaç de fer-ho amb l’espai-temps. Juntament amb l’impuls de preservar la memòria del que ens ha precedit i l’anhel de transcendir vers el futur, sempre ens ha acompanyat el vell somni de viatjar pel temps, cap a èpoques i indrets distants del passat o del futur; però, desgraciadament, la nostra impossibilitat d’assolir velocitats properes a les de la llum ho fa francament difícil. A dia d’avui l’única manera de viatjar pel temps és fer-ho cap al futur i a una cadència natural de 3600s/h.

Això sí, els humans hem trobat un enginyós i senzill sistema d’enviar missatges a través del temps, fent un gran salt intergeneracional: la “càpsula del temps”.
La primera càpsula del temps contemporània fou la Cript of Civilization de la Universitat d’Oglethorpe [EEUU]; una càmera plena d’objectes hermèticament sellada el 1936, amb la voluntat de ser oberta l’any 8113. Des d’aleshores se n’han construït arreu del món; com la que, instal·lada a la plaça del Cosmocaixa en commemoració de l’Any Cerdà, espera ser oberta el proper 2159 pels ciutadans de la Barcelona del futur.

“Això mateix, què creus que ens diria Hermann?” insisteix impacient l’estudiant de matemàtiques. “No ho sé… Què diries tu si poguessis enviar un missatge 150 anys cap al futur?” “Doncs… que no esperin el dia abans dels exàmens per estudiar.” fa amb un somriure.

POL BARTRÈS

PER SABER-NE MÉS:
– Hilbert, de Constance Reid [Springer-Vorlag, 1996]
– La màquina del temps, d’H.G. Wells [Ed. Estrella Polar, 2009]

Posted in Pol Bartrès | Tagged , | Comentaris tancats a CÀPSULA DEL TEMPS