Fa dotze anys, Andrew Niccol va especular sobre el possible ús del coneixement científic del nostre genoma a la pel·lícula Gattaca, altament recomanable per una reflexió bioètica. Aquesta no és l’únic exemple de confluència entre la imaginació del cinema i la realitat de la ciència. Sense anar més lluny, actualment a les pantalles es pot veure la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar Ágora.
El film pretén descriure el persistent xoc entre cultures en la decadència d’Alexandria. A la ciutat, principal nucli grec d’Egipte, s’hi trobava la comunitat jueva més important del món. Després de la introducció del cristianisme, al segle IV Alexandria era un dels poders eclesiàstics, cosa que va portar la persecució dels pagans i la destrucció de totes les mostres de la seva cultura. Amenábar utilitza la figura d’Hipàtia, considerada l’última científica alexandrina i referent de l’últim període de la ciència antiga, per a reflectir la seva idea.
Malgrat que a penes queden restes escrites de l’obra d’Hipàtia i que tot el que realment se’n sap és gràcies a autors cristians que diuen que va sobrepassar en coneixements tots els filòsofs de l’època, la veritat és que Amenábar l’ha dibuixat com l’origen de la teoria heliocèntrica, cosa que ha provocat la crítica de diversos científics en defensar que no se li poden atribuir tals descobriments. L’heliocentrisme (Hèlios, déu grec del Sol i kentros, centre) és el model que demostra que és el Sol el centre de l’univers i tots els altres cossos, com la Terra, giren al seu voltant.
És cert que els primers filòsofs que van preguntar-se sobre l’estructura de l’Univers van ser els grecs, però pel que se sap va ser gràcies a Aristarc de Samos, qui va defensar el model heliocèntric, sense massa èxit. I no va ser fins al segle XVI que es va aconseguir imposar al geocentrisme. Pel que fa a Hipàtia, doncs, se sap que havia centrat la seva carrera en les còniques d’Apoloni, com apareix a la pel·lícula d’Amenábar, però en cap moment hi ha cap prova documentada ni referència que pugui fer intuir que va fer alguna aportació en el camp de l’heliocentrisme. I encara que Hipàtia va ser una persona altament avançada al seu temps, tant per la seva condició de científica, com per la seva condició de dona i intel·lectual apassionada de la raó i el pensament, del qual ningú dubta que va ser el motiu pel qual va ser assassinada, es fa un flac favor a la seva figura atribuint-li mèrits que no es poden, en cap cas, comprovar.
Així doncs, encara que el cinema pot ser un gran instrument per a la divulgació científica, de moment, excepte comptades excepcions, no ha aconseguit apropar ni la història de la ciència ni el mètode científic, sinó que la majoria de pel·lícules de temàtica científica estan plenes d’errors, anacronismes o fal·làcies històriques. Ara bé, és justament a Hipàtia a qui se li atribueix la frase de defensa el teu dret a pensar, perquè fins i tot pensar de manera errònia és millor que no pensar. Suposo que també es podria aplicar a que fins i tot parlar de ciència de manera errònia és millor que no parlar-ne. NÚRIA RADÓ
PER SABER-NE MÉS
Nomdedeu Moreno, Xaro. Mujeres, manzanas y matemáticas. Ed. Nivola, 2000. Interamericana de España, 2006.
