Si aquest estiu heu viatjat en algun país situat en alguna  regió tropical o subtropical del planeta, segurament us ha tocat prendre alguna profilaxi contra la malària, al mateix temps que us empastifàveu el cos amb algun repel·lent de mosquits extra fort. Però, què és exactament aquesta malaltia i per què va generalment associada a la gent amb menys recursos?

El nom prové de l’italià, mala aria (mal aire), i també es coneix com a paludisme, del llatí, palus (pantà), ja que són les zones on més mosquits s’hi troben. Cada any hi ha més de 250 milions de casos de malària, i moren entre un i tres milions de persones, la majoria de les quals són nens de l’Àfrica sub-Sahariana, zona on es donen el  90% de les morts associades a aquesta malaltia.

Tot i que sempre es relaciona amb el mosquit, és en realitat un protozou, un organisme unicel·lular del gènere Plasmodium, el que provoca tants problemes. El més comú és el Plasmodium falciparum, responsable del 80% dels casos en humans, tot i que també poden patir la infecció ocells, rèptils i diferents simis.

Els mosquits tenen el paper de transmissors d’aquest paràsits, fan del què s’anomena vectors, i concretament són les femelles del gènere Anopheles. Només són elles les que xuclen la sang, els mascles en canvi, s’alimenten de fluids vegetals. Els
humans i altres vertebrats som només uns hostes secundaris per aquest paràsit, mentre que és el mosquit el seu hoste definitiu. Aquest, capta el Plasmodium quan xucla la sang d’un humà infectat, i un cop a l’interior, les cèl·lules masculines i femenines, anomenats gàmetes, es fusionen al tub digestiu de l’insecte, i allí es forma un oocist, una mena de quist resistent que se solda amb la paret de l’intesí. Quan es trenca, allibera els esporocists, una nova forma de l’organisme, que migren pel cos del mosquit fins a les seves glàndules salivals, on ja estan a punt per infectar un nou
hoste. Quan ens pica un mosquit, aquest sempre allibera una mica de saliva, que
en aquest cas va acompanyada dels esporocists, passant-los així a la sang de la
persona. Un cop en el cos, migren de la zona de la picada fins al fetge en
només 30 minuts, on s’hi instal·len i es multipliquen asexualment durant un
període de 6 a 15 dies. Allí  produeixen milers de nous individus, que després de trencar les cèl·lules,  tornen de nou al torrent sanguini, on infecten els glòbuls vermells, s’hi multipliquen per milers i es reprodueixen.
Així, periòdicament, trenquen els glòbuls vermells i n’infecten de nous. Aquest
trencament massiu ocasiona febres sobtades i molt intenses, acompanyades de
dolor abdominal, tremolors i nàusees, cada dos o tres dies, que és quan es
completa el cicle, i que van seguides al cap d’unes 4 o 6 hores per un retorn a
una aparent normalitat, però que va deixant a l’organisme exhaust.

Les vacunes per aquesta malaltia estan en desenvolupament, sense que n’hi hagi cap que sigui eficaç. El més efectiu actualment és la prevenció, encara que també hi ha medicaments per curar-te un cop infectat. S’intenta protegir les persones de zones endèmiques de malària amb medicaments profilàctics, eradicació dels mosquits o evitar-ne les picades. Això últim s’aconsegueix utilitzant mosquiteres impregnades
d’insecticida i col·locades al damunt del llit, un mètode que resulta molt efectiu. El problema és que no tothom pot pagar-se aquestes mesures. Si bé una mosquitera per a nosaltres no és cara, molta gent pobre de països en desenvolupament, especialment d’aquells on abunda la malària, no se les poden permetre. De fet, només 1 de cada 20 persones a l’Àfrica tenen una mosquitera.

Molts investigadors opinen que la prevenció de la malària seria a llarg termini més econòmica que no pas el tractament de la malaltia, però el capital que es requereix està fora de l’abast d’aquests països. Així doncs, no deixa de ser un peix que es mossega la cua, infecta als més pobres, que al no poder-se pagar cap medicament, seran picats per un altre mosquit extenent-se la malaltia en aquella regió.

Tweet