Ha passat més d’un any d’ençà d’aquell encontre però, al rememorar-lo, se m’ha presentat, nítida i simple, la certesa que, en molts sentits, la tecnologia ens defineix, ens explica, ens delata.
Vaig conèixer el senyor Wright a Budapest, en un matí calorós d’estiu, i de seguida em va caure bé. Engalanat amb el seu inseparable barret beix d’ala ampla que el feia professar un rictus típicament anglès (entre distingit i còmic), Michael T. Wright restava assegut entre els oients d’una de les conferències del XXIIIè Congrés Internacional d’Història de la Ciència i la Tècnica brandant enèrgicament el cap en senyal de desaprovació amb el què explicava el ponent.
De rostre sever, a metres de distància, rera les seves esquifides ulleres, es podia distingir perfectament una persistent guspira lluint al bell mig dels seus ulls clars: era l’inconfusible parpelleig de la passió. Una passió continguda però evident, un neguit vital desfermat pel tema de la conferència; que no era altra cosa que l’objecte dels seus últims 30 anys de treball: el mecanisme d’Antikythera.
Antikythera és el nom d’una illa grega del mar Jònic, a les costes de la qual va naufragar, pels vols del segle IIaC, una nau romana carregada dels tresors confiscats durant el saqueig de les illes Paros, Delos, Kos i Rhodes. El botí restà al fons del Mediterrani fins que, a principis del segle XX, va ser descobert per un vaixell rus de recollidors d’esponges.
Entre àmfores i gerros de terrissa, estàtues de marbre, peces de joieria i estris de bronze, els submarinistes rescataren un misteriós manyoc de peces metàl·liques dins una dèbil i efímera caixa de fusta en avançat estat de descomposició. L’artilugi (inintel·ligible a simple vista) es destapà, dècades més tard i després de ser objecte d’exhaustius estudis, com una peça única, d’incalculable valor: un sorprenent giny mecànic compost per un complex tren d’engranatges creat amb l’objectiu de representar els models astronòmics del moviment dels cossos celests vigents a l’antiga Grècia. El mecanisme servia, per exemple, per predir eclipsis.
La tecnologia ens defineix, ens explica, ens delata. Als historiadors i paleontòlegs, són precisament les restes tecnològiques el què els facilita la reconstrucció del passat. És la tecnologia el què els permet esbrinar què fèiem, com érem.
El mecanisme d’Antikythera apareix i, d’una tacada, remou les conjectures establertes sobre múltiples facetes del coneixement. La troballa esdevé, de facto, el computador analògic més antic del món, l’artefacte de més complexitat constructiva de tota l’Antiguitat, la primera màquina coneguda que utilitza els revolucionaris engranatges dentats. Un giny que capgira, alhora, la història de la mecànica, el càlcul, l’estudi astronòmic, el disseny i l’artesania.
Però, més enllà de la rellevància i singularitats històrico-tecnològiques del mecanisme d’Antikythera, el què sobretot va atraure l’interès de Mr Wright fou els grans misteris que ocultava.
Resguardat sota la mar durant segles i després de dècades d’estudi i reconstruccions, l’enginy atresora encara, a dia d’avui, una munió d’incògnites: quines eren exactament la seva composició mecànica i funcionament originals?, qui el va dissenyar i fabricar?, tenia antecedents constructius similars?, quin era el seu ús final?, amb quin propòsit el van incorporar al botí del saqueig? …
Enaltim els misteris perquè ens subjuguen; ens encurioseixen i atrauen. Els misteris tenen quelcom de romàntic, criden l’atenció i ens atrapen en la seva incomprensible idiosincràsia.
Pot semblar que amb cada nova troballa anem coneixent les peripècies de la humanitat i fem front a la infinitat de llacunes que tenim sobre nosaltres mateixos. Però, en canvi, sovint el què acabem desvetllant no són pas respostes, sinó noves preguntes, sobrevingudes incògnites, grans enigmes.
La recerca científica està plegada d’aquests apassionants misteris.
L’estiu de 2009, Wright i els seus col·legues, em varen mostrar com els grans misteris i incògnites de la ciència són periòdicament plantejades amb rigor i passió (amb enceses discussions si cal) en el marc de trobades de treball, on una munió d’investigadors viuen amb passió la seva obstinada tasca de recerca.
Enguany tenim la sort que Barcelona aculli, aquest mateix novembre, la 4a Conferència Internacional de l’European Society for the History of Science. Un engrescadora reunió d’investigadors, amb infinitat de conferències i simposis. Un esdeveniment que, arreu, s’ha mostrat com un potent motor de participació, coneixement, intercanvi i reflexió. Una oportunitat única de comptar amb la presència d’experts de renom en les diferents branques de la historiografia científica. Serà, sense dubte, una bona ocasió per rebre algunes respostes; però, sobretot, noves preguntes que alimentin la nostra curiositat.
El misteri ens desperta la inquietud per conèixer, la pulsió de descobrir, l’energia per afrontar el repte que s’obre davant nostre, el plaer de treure l’entrellat d’un pertorbador i interessant enigma.
Veure i deixar-se arrossegar per la passió i entrega d’algú resulta inspirador. Observar en l’altre la pulsió motora vers el coneixement, ens reconforta i ens esperona en la nostra particular batalla del dia a dia. Per això, tot i que ha passat més d’un any, encara recordo perfectament els ulls brillants del senyor Wright: la viva imatge de la passió.
POL BARTRÈS
PER SABER-NE MÉS:
– Antikythera Mechanism Research Project [equip int. d’investigació] www.antikythera-mechanism.gr
– Ancient Greek Computer from Rhodes: Known as the Antikythera Mechanism, de Victor J. Kean [Efstathiadis, 1991]
– 4a Conferència Internacional de l’European Society for the History of Science. www.iec.cat/cehct
