Parlem d’art i ciència.
Mirant endarrere, situant-nos en l’estadi primigeni del naixement de la cultura, ens trobem amb dues expressions de la creativitat que començà a singularitzar-nos de la resta d’animals: les eines de sílex i els dibuixos a les parets de les coves. Dues manifestacions iniciàtiques d’art i tecnologia; dues conseqüències col·laterals del desenvolupament de les capacitats de comprendre, representar i transformar la realitat, d’establir-hi una interlocució directe sota l’impuls de la racionalitat emergent.
D’aleshores ençà, la ciència i l’art han traçat camins contigus que col·lectivament ens hem esforçat a separar i apropar erràticament, coneixedors de la mútua necessitat que es professen i de la potència comunicativa de ressaltant-ne les especificitats.
Per bé que ambdues disciplines tenen un procés creatiu comú (fet d’intuïció, treball, emoció, inspiració, experimentació,… ) que desemboca en descoberta, transformació i aprenentatge; amb els anys ens hem anat dotant d’espais públics i privats d’exposició i difusió d’art i de ciència, per separat.
En un primer moment, els museus es van plantejar com espais de concentració i preservació de la singularitat; organismes responsables d’aglutinar i ordenar peces, establir relacions, sintetitzar coneixements, transmetre certeses en forma de continguts observables.
Fins que, al darrer terç del segle XX, va néixer un nou enfocament de la realitat museogràfica; una nova aproximació als continguts a partir de l’experimentació directa, l’estímul dels sentits, la interacció objecte-subjecte. Un canvi radical en l’experiència del visitant, del què el màxim exponent a casa nostra ha estat el CosmoCaixa. Espais on es pretén estimular la curiositat, que el públic surti amb més preguntes de les que tenia abans d’entrar; on un discurs expositiu tancat, permet el gaudi intel·lectual d’una descoberta constant.
Però, a dia d’avui, s’albira un nou canvi de paradigma, una nova metodologia museogràfica que, obligada per la immersió en les noves tecnologies de la informació i la comunicació, s’obre camí en diferents centres del món. Nous espais de transmissió de coneixement en els que es trenca la jerarquia entre centre i visitant, entre generador i consumidor de continguts; on el visitant esdevé creador i la instal·lació expositiva és, alhora, obra i investigació, en les que el públic interactua i innova generant el propi contingut.
Un d’aquests espais pioners és el premiat i reconegut Espai Laboratori del centre Arts Santa Mònica de Barcelona. Un inusual espai de ciència en un centre d’art del que, desgraciadament, hem de lamentar-ne el tancament. El projecte, encapçalat per Josep Perelló i Patricia Homs, ha desenvolupat des de setembre de 2009 una arriscada i exitosa tasca que finalitza per una brusca disminució de pressupost i recolzament institucional. La manca de recursos ha provocat la renúncia dels responsables de l’espai. Perdem, així, un actiu capdavanter mundial en la pràctica i reflexió de noves sinergies entre art i ciència.
Amb la incorporació de la interactivitat, vam passar d’un consum museogràfic passiu a un d’actiu. Ara, anant més enllà, ens encaminem vers un consum pro-actiu, que pugui proporcionar una experiència de coneixement oberta, col·lectiva, fent del públic una força impulsora de la pròpia investigació. Espais de proximitat, dinàmics, que esdevinguin plataformes, vehicles al servei dels ciutadans, basats en la creació de nous mecanismes de qüestionament i interlocució amb la realitat. Centres on art i ciència es trobin i convisquin aprofitant-se mútuament.
A aquests nous espais probablement ja no en direm museus, ni els seus continguts seran exposicions… Potser haurem d’inventar-nos noves paraules per a referir-nos-hi.
Com en direm dels museus del futur? Sense l’Espai Laboratori tirant del carro, trigarem més a saber-ho.
POL BARTRÈS
PER SABER-NE MÉS:
– Nueva museología, de Luís Alonso Fernández [Alianza editorial, 2012]
