En els darrers mesos hem sentit a parlar força als medis de paraules estranyes com àtoms, colisionador, sincrotrons i bosons… Ens pot semblar una historia una mica complicada, però en el fons és la recerca de les unitats més bàsiques i simples en què està formada la matèria.
D’un element que es va parlar molt el passat mes de juliol fou del bosó de Higgs. El CERN (Conseil Européen pourla Recherche Nucléaire), situat prop de Ginebra, va fer una important roda de premsa per presentar els resultats obtinguts per el LHC (Large Hadron Collider), el Gran Colisionador d’Hadrons. Però, perquè és tant important aquesta partícula?
Durant anys, els físics teòrics han estat debatent com estan formades les molècules y proposant teories que ho expliquessin. Però no hi ha proves, només teories. Un científic, Peter Higgs, un dia va proposar una partícula que serviria per explicar la massa de les partícules elementals. Va basar la seva teoria en una partícula teórica que no tenia carrega ni color, i que a més a més era molt inestable y es desintegrava molt ràpidament.
Aquesta partícula ha estat objecte d’una llarga recerca en el camp de la física de partícules. Si es pogués demostrar la seva existència, aquest model fins ara teòric, estaria finalment complert. El què va explicar el CERN el 4 de juliol va ser que havien observat una nova partícula que era consistent amb el bosó de Higgs, però més temps i més dades serien necessaris per així confirmar-ho del cert.
Totes aquestes investigacions es fan en el LHC. Va ser dissenyat per fer topar feixos de protons, amb el propòsit principal d’examinar la validesa i els límits del model estàndard, actualment el marc teòric de la física de partícules. Dins de l’LHC, dos feixos de protons són accelerats en sentis oposats fins que arriben al 99,99% de la velocitat de la llum, i es fan xocar entre sí, produint altes energies que permetrien simular alguns successos que van passar immediatament després del Big Bang. En aquest gran projecte s’utilitza un túnel de27 km de circumferència, i hi participen més de 2000 físics de 34 països, i centenars d’universitats i de laboratoris han format part de la seva construcció.
Aquí a casa nostra, també en tenim un de petit, anomenat sincrotró ALBA, que es troba a la UAB, a Cerdanyola del Vallès. El projecte es va posar en marxa al 1994, i la inauguració oficial va tenir lloc al març de 2010. La radiació que s’obté és útil no només en investigacions dins el camp de la física sinó també en els camps de la ciència i la tecnologia.
