LA IMPORTÀNCIA DELS MÉS PETITS

by valors Posted on 6 juny 2011

Aquests dies hem vist en molts mitjans de comunicació, noticies sobre la infecció de
centenars de persones pel bacteri Escherichia coli, també anomenat E. coli, que ha arribat a causar la mort de com a mínim 14 infectats. En un principi es va sospitar del cogombre procedent d’Espanya, cosa que va provocar grans pèrdues econòmiques en el nostre país. Per sort, es va veure aviat que l’origen era un altre, que la infecció es va donar segurament durant el transport cap a Hamburg, i aquestes hortalisses es van poder tornar a comercialitzar.

Aquest bacteri però, no s’acostuma a associar a malalties greus, al contrari, de fet és un element necessari per a la correcta funció del sistema digestiu. El trobem en els intestins de la majoria de mamífers sans, on és el principal organisme. Allí el bacteri actua com a comensal, formant part de la flora intestinal i ajudant en l’absorció de nutrients. Concretament en els humans, l’E. coli colonitza el tracte gastrointestinal d’un nounat adherint-se a les mucositats de l’intestí gruixut en un temps de només 48 hores després de la primera ingesta. Així doncs, com un element tant important i necessari del nostre organisme ha pogut causar tantes morts?

El món dels microorganismes no és tan rígid com el món macroscòpic al que nosaltres
estem acostumats. Existeixen moltes soques diferents del bacteri, cada una amb les seves pròpies característiques, i a més a més, el pas d’informació genètica entre elles és bastant usual. Això permet que la varietat sigui enorme, i que la capacitat de canviar que tenen aquests organismes sigui terriblement alta. Una d’aquestes soques rep el nom tant complicat de Escherichia coli O104:H4, és poc comuna, però pot produir malalties greus, com la que s’ha donat a Alemanya, el Síndrome Urèmic Hemolític (SUH).

Aquesta malaltia es caracteritza per provocar forta febre, vòmit i diarrees, sang en les femtes i una forta debilitat. La pèrdua de líquid pot ser tant gran que pot arribar a provocar la mort. Al tractar-se d’un bacteri es podria pensar que amb antibiòtics es podria solucionar i eliminar els microorganismes, però curiosament, aquests poden estimular la producció de la toxina, empitjorant encara més els símptomes.

Una higiene correcta és la millor manera de prevenir el contagi. Les fonts principal és la carn de boví poc cuita, la llet no pasteuritzada i els productes que se’n deriven, i també l’aigua contaminada. El que es recomana és que la carn es cogui correctament, ja que el bacteri es destrueix als 70ºC. Cal controlar també l’ús de la llet i de derivats làctics, i encara que estiguin correctament pasteuritzats, s’ha d’assegurar que es mantingui la cadena del fred. I molt important, totes les fruites i verdures que es consumeixen han d’estar curosament rentades abans d’ingerir-les, ja que moltes d’elles en les mengem crues.

En el moment d’escriure aquest article sobre el bacteri causant de la crisi del cogombre, encara no es coneixia realment la causa d’infecció ni en quin moment van adquirir la soca causant del SUH. De fet, no serà fàcil trobar-ho, ja que hi ha tants passos diferents en el procés de producció i transport de les fruites i hortalisses produïdes, que dificulta molt la seva recerca. Per sort però, la ministra alemanya va rectificar sobre l’origen del brot, si bé gran part del mal ja estava fet.

GEMMA FIGUERAS

Posted in Gemma Figueras | Comentaris tancats a LA IMPORTÀNCIA DELS MÉS PETITS

NEXES DE LLUM

by valors Posted on 1 juny 2011

Fa anys, tot jugant, un nen em va sorprendre dient que la “cosa més important de totes” era la llum.
La llum és, literalment, vida, color, escalfor, visió, energia iespai-temps. Totes alhora, totes mesclades.
Avui, també jugant, us convido a fer un breu recorregut per il·lustrar-ho. Un trajecte emulant la secció “Connections” que el divulgador James Burke va publicar durant anys a la revista Scientific American.

El nostre viatge pel coneixement de la llum i la seva importància s’inicia al segle XVII, en una granja del comtat de Lincolnshire, a l’est d’Anglaterra. Isaac, un jove ambiciós de 23 anys, acaba de fer passar un feix de llum a través d’un prima triangular de cristall. El preciós ventall de colors que n’aflora resulta ser l’evidència experimental que la llum blanca es compon d’un ampli espectre cromàtic.

Anys més tard, Isaac revoluciona el món sencer amb tres lleis escuetesi una fórmula elegant i poderosa que publica a Philosophiae naturalis principia mathematica (1687). Les seves investigacions s’inspiren en els exhaustius estudis sobre la caiguda dels cossos elaborats unes dècades abans per Galileu Galilei.
Galileu fou el primer a observar els astres amb un nou invent: el telescopi. Observà la Lluna i els seus cràters, el Sol i la seva turbulenta combustió i encara tingué temps d’inventar el primer aparell per comparar temperatures amb precisió: el termoscopi.

Anys després de la invenció del termoscopi, a finals del segle XIX, quan nous aparells elaborats amb mercuri n’havien pres el relleu, un lord de la cort britànica, Lord Kelvin, ho aprofita per bastir una nova branca de la ciència: la termodinàmica. Seu és el famós enunciat del Segon principi de la termodinàmica que, en col·laboració amb Max Planck, estableix el progressiu augment del grau de desordre de tot sistema.
Planck, pel seu compte, l’any 1900 arribà a la conclusió que un cos calent emet llum d’una determinadafreqüència en porcions indivisibles; porcions que denominà quàntum. Així, per exemple, el quàntum elèctric és l’electró i el de la llum és el fotó. La llum,per tant, està constituïda per aquestes partícules que, sorprenentment, són alhora ona electromagnètica i partícula elemental.

Per si no fos prou embolicat, cinc anys més tard, un jove “mandrós” de l’oficina de patents de Berna, anomenat Albert Einstein, explica l’efecte fotoelèctric basant-se en el quàntum de Planck i formula una estranya teoria postulant que aquesta llum tan peculiar té, a més a més, una velocitat constant independent de l’observador i que això determina la naturalesa de l’espai-temps.
Tot aquell seguit de conjectures (que, per cert, desbancaven aquella fórmula elegant i poderosa d’Isaac) van permetre a Einstein dedicar-se plenament a la investigació i deixar l’oficina on havia treballat. Per les seves mans havien passat moltes patents d’aparells electromagnètics, en gran part simples modificacions d’invents de dos genis rivals: Thomas Edison i Nikola Tesla.

En el camp de la llum s’ha patentat de tot, des de la bombeta d’Edison fins a un petit artefacte que ha passat a la història com a joguina i passatemps: el calidoscopi. El seu inventor, David Brewster, no en va veure ni un duro; però prosseguí amb els seus estudis de la llum i descobrí el fenomen de la polarització. Anys més tard, a França, amb només 26 anys d’edat, Louis Pasteur rebia la Legió d’Honor per descobrir les formes dextrògira i levògira de certes substàncies a l’observar amb el microscopi la polarització de la llum (descrita per Brewster) que hi provocaven els cristalls.

L’any 1888, Pasteur inaugurà un institut centrat en la prevenció i el tractament de malalties infeccioses. Agafaren d’aprenent un jove suís anomenat Alexandre Yersin. Fou un encert, ja que sis anys més tard, allotjat en una petita cabana a Hong-Kong, Yersin descobrí el patogen d’una malaltia que havia provocat milions de morts arreu: la pesta negra. La pesta, el bacteri causant de la qual anomenaren Yersinia pestis en honor al seu descobridor, causà estralls a Europa en diverses ocasions.

La llum és color, escalfor, visió, energia, espai-temps i vida.
De resultes d’una d’aquestes epidèmies de pesta, l’any 1665, un jove de Londres decidí refugiar-se durant dos llargs anys a la petita granja familiar on s’havia criat. Avorrit, començà a distreure’s experimentant amb la llum. El seu nom? Isaac, Isaac Newton.

POL BARTRÈS

PER SABER-NE MÉS:
– Historia de la luz, de BenBova [Editorial Espasa-Calpe, 2004]
– Principiosmatemáticos de la filosofia natural, d’Isaac Newton [Alianza editorial, 2011]

Posted in Pol Bartrès | Comentaris tancats a NEXES DE LLUM

AIRE

by valors Posted on 16 maig 2011

El planeta terra està envoltat d’una capa gasosa anomenda atmosfera la composició de la qual ha permès el desenvolupament dels éssers vius. L’oxigen que es troba en aquesta capa ens permet obtenir l’energia que necessitem per viure al combinar-se en cada una de les nostres cèl·lules amb la matèria orgànica que hem ingerit. Aquest procés, anomenat respiració, és un procés vital necessari del qual no podríem prescindir ni uns minuts. Per tant, tot i que ho fem de manera gairebé inconscient, el fet d’intercanviar gasos amb el nostre medi és la base de la nostra subsistència.

D’aquí sorgeix la importància de la qualitat de l’aire que ens envolta i que la contaminació atmosfèrica sigui un factor de risc per a la nostra salut.

Des de fa més de 200 anys el nostre desenvolupament industrial ha fet que s’emetessin substàncies tòxiques a l’atmosfera. Avui en dia el fum expulsat pels nostres vehicles, fàbriques i fins i tot els fums dels nostres cigarrets contaminen l’aire que respirem i ens provoquen bona part de les malalties respiratòries que cada vegada afecten a un major percentatge de gent o bé aguditzen altres dolències a l’ afectar el bon funcioament del nostre sistema cardiorespiratori.

L’asma i la EPOC (Enfermetat Pulmonar Obstructiva Crònica) són les dues enfermetats amb més incidència en el nostre país. Segons la OMS, uns 210 milions de persones en tot el món patien EPOC al 2007 i de seguir amb la tendència actual al 2030 s’haurà convertit en la tercera causa de mort en tot el planeta malgrat la seva fàcil prevenció: deixar de fumar, fer exercici regularment i evitar les zones més contaminades.

Tot i semblar premises sencilles, la tercera d’elles no depèn només de la nostra llibertat individual La població és cada vegada més urbana i la qualitat de l’aire de les nostres ciutats dista molt de ser bona. Barcelona i altres ciutats espanyoles pertanyen a les zones urbanes més contaminades d’Europa Occidental i ni tan sols compleixen les laxes regulacions europees, el que fa que un 80% de la població respiri aire que la mateixa OMS no considera saludable.

Aquest fet s’agreuja en la població infantil ja que els nens noten els efectes de la pol·lució a nivells més baixos que els adults. Com que els seus òrgans respiratoris encara són immadurs tenen menys capacitat per contrarrestar les substàncies tòxiques presents en l’aire, fet que pot perjudicar el seu desenvolupament pulmonar
sobretot si el neix creix en una gran ciutat i prop de vies molt transitades.

Només cal tenir present que als anys 70 a Espanya hi circulaven 4’5 milions de vehicles i en canvi al 2009 la xifra havia ascendit a 22 milions. Per tant, aquesta generació suporta 5 vegades més de contaminació procedent del trànsit que els seus pares.

Si en altres èpoques canvis d’hàbits en matèria d’higiene van suposar un gran avenç per frenar  malalties infeccioses, caldrà dur a terme en l’actualitat algun canvi d’hàbits per tal de frenar la prevalència de les malalties respiratòries que a més ens poden estalviar fins a 17.000 milions anuals d’euros en despesa sanitària segons les dades de la Comissió Europea.

No ens hem podem resignar a conviure amb el soroll del trànsit i a respirar l’aire procedent dels tubs d’escapament com si fos una conseqüència irremeiable del nostre estat del benestar. Es pot desterrar la imperant cultura de l’automòbil amb propostes sovint molt raonables i assequibles com ja s’ha fet a la majoria de ciutats
europees amb més o menys encert. És un dels nous reptes als quals ens enfrontem tant nosaltres com les ciutats on vivim. JOAN BASAGAÑA.

Per saber-ne més:

http://www.creal.cat

http://www.respirar.org

Posted in Joan Basagaña | Comentaris tancats a AIRE

Més enllà de Fukushima

by valors Posted on 18 abril 2011

Una reacció nuclear és aquella en què un nucli atòmic d’un element determinat es modifica, dividint-se en dos o més fragments (fissió nuclear), o bé unint-se a un segon nucli (fusió nuclear). En aquestes reaccions s’allibera gran quantitat d’energia que podrà convertir-se en calor i generar energia elèctrica. L’urani, amb una probabilitat de fissió molt alta, s’utilitza amb aquesta finalitat i, en dividir-se en una central nuclear de fissió, produeix elements radioactius.

La principal característica i el gran avantatge d’aquest tipus d’energia obtinguda en una reacció nuclear és la relació entre la quantitat d’energia que es pot alliberar per unitat de massa del material utilitzat: es pot aconseguir molta energia amb poca matèria prima i amb un cost mediambiental relativament baix. Això fa que, actualment, l’energia nuclear generi un terç de l’energia elèctrica que es produeix a la Unió Europea. D’aquesta manera s’ha pogut reduir l’energia obtinguda a partir de combustibles fòssils. Però, malgrat tot, encara se’n consumeixen més dels que es produeixen, de manera que es tracta d’una font esgotable d’energia. No cal oblidar, tampoc, que els combustibles fòssils són els causants de part de l’escalfament global; per tant, evitant-los aconseguiríem frenar part del canvi climàtic.

Evidentment, però, no tot són avantatges: un inconvenient de l’energia obtinguda en les centrals nuclears de fissió és la generació de residus nuclears, difícils de gestionar a causa de la seva radioactivitat i perillositat. Cal evitar de totes totes que partícules radioactives en suspensió entrin en contacte amb el cos humà, ja sigui per contacte directe o a través de la cadena alimentària. I aquest és l’enorme problema de l’energia nuclear: quan les coses no van del tot bé és que van molt malament.

El que ha passat a Fukushima, a causa del terratrèmol i el posterior tsunami del passat 11 de març, n’és un clar exemple. L’accident nuclear ha fet revifar la negativa a les centrals nuclears i, de fet, a Angela Merkel, cancellera alemanya, ja se la considera la primera víctima política en perdre l’estat federat de Baden-Württemberg, governat per la CDU des de la Segona Guerra Mundial.

Val a dir que ara és molt fàcil estar en contra de les nuclears, però la veritat és que és un problema de solució molt complicada, en què costa excessivament mantenir l’objectivitat, ja que en realitat no es tracta d’un problema científic, sinó d’un dilema sobre el model de societat que hem decidit crear, en la qual hi ha un enorme consum i sovint un malbaratament energètic. Malauradament, calen massa plaques fotoelèctriques i massa molins per poder alimentar la nostra absoluta dependència d’electricitat. Per tal de poder eliminar les centrals nuclears a curt o mig termini, caldria determinar urgentment un nou model energètic, tant per a nosaltres com per a d’altres societats emergents.

Mentrestant, però, el gran repte actual dels físics nuclears és fer practicable la generació d’energia elèctrica a partir de reaccions de fusió nuclear, en lloc d’utilitzar la fissió. Aquesta nova energia nuclear utilitza com a matèria prima l’hidrogen, que és pràcticament inexhaurible, i el risc radioactiu és mínim, ja que el producte final és l’heli, un gas inert. Actualment, però, l’energia nuclear de fusió és encara inviable i tot just s’està construint la primera central nuclear de fusió, a França.

En definitiva, és cert que accidents com el de Fukushima, que ha evidenciat que les mesures de seguretat han de ser més estrictes, han de poder ser evitables, però renunciar a l’energia nuclear sense modificar el nostre model de vida és ara per ara una incoherència.

 

Per saber-ne més:

http://www.energia-nuclear.net/ca/energia_nuclear.html

Posted in Núria Radó | Tagged , , | Comentaris tancats a Més enllà de Fukushima

ALLÀ ON VIVIM I ALLÒ QUE ENS ENVOLTA

by valors Posted on 16 febrer 2011

La regió catalana es troba localitzada en la zona de clima mediterrani, el qual presenta unes característiques força especials que afecten a l’entorn. Dins del planeta, ocupa relativament molt poca superfície, i sempre es troba en el costat occidental dels continents, entre els 30 i 45 graus de latitud  nord i sud respecte l’equador. Està clar que aquest clima defineix tota la conca mediterrània, però també es dóna a l’extrem
sud d’Àfrica i a l’oest d’Austràlia, de Xile, de California i d’Oregon.

Aquest clima presenta uns hiverns suaus, mentre que els estius són calorosos i llargs. Un dels seus principals però, és la seva pluviositat. Està definit per un dèficit hídric durant els mesos d’estiu, ja que té pluges estacionals que, tot i que poden ser abundants, cauen principalment a la primavera i a la tardor, mentre que als mesos de calor la precipitació d’estiu no és suficient per cobrir l’evapotranspiració de les plantes. Aquestes doncs, han d’estar adaptades i preparades per aquesta manca d’aigua.

Els boscos típicament mediterranis presenten un estrat lianoide molt desenvolupat, que de fet es tracta d’una “herència” tropical, ja que aquest clima es troba entre el temperat i el subtropical, on en aquest últim, les lianes són característiques. Aquestes plantes enriqueixen el bosc, el fan atapeït i a vegades fins i tot força impenetrable. Alguns exemples són l’aritjol (Smilax aspera), l’heura (Hedera helix) i la rogeta (Rubia peregrina).

Pel què fa als arbres i arbustos, aquests són normalment de fulla perenne. Tenen un fullatge que es manté viu tot l’any, i així estalvien una excessiva producció de material vegetal que és molt costós de fer. Alguns exemples típics dels nostres boscos els pins (Pinus sp.), les alzines (Quercusilex) i les alzines sureres (Quercus suber). Aquests arbres tenen unes fulles anomenades esclerofil·les, és a dir, molt endurides i resistents a la deshidratació. Moltes d’elles presenten també pilositats per retenir l’aigua, o en alguns casos, com els pins, s’han reduït per així evitar la transpiració a través de la seva superfície. Les estratègies poden ser diferents, però totes elles estan destinades a  sobreviure durant l’època de dèficit hídric. Pel què fa als arbustos abunden plantes de fulles aromàtiques com el romaní (Rosmarinus officinalis) i la farigola (Thymus vulgaris), també de fulles petites i adaptades a ambients secs. Tot i això, en les zones de bosc més humides i fresques hi ha arbres de fulla caduca, com ara els avellanesr (Corilus avellana), normalment al costat de rius, i el roure (Quercus sp.).

En general el bosc mediterrani acostuma a tenir un sotabosc abundant,sobretot quan és un bosc jove, ja que tot i l’alçada dels arbres la llum hi passa abundant, perquè que la capçada encara no és molt ample. Això provoca quesobretot a l’època seca hi hagi un elevat risc d’incendis. Quan són boscos més madurs, arriba menys llum, hi ha menys sotabosc i el risc és menor.

La diversitat d’ambients, altituds, orientació, composició del substrat i microclimes propis del clima mediterrani, origina una considerable varietat de fauna. Els mamifers més representatius són el porc senglar (Sus scrofa), la cabra salvatge (Capra
aegagrus), el teixó (Meles meles) i l’eriçó comú (Erinaceus europaeus). També destaquen el gripau (Bufo bufo), la granota (Rana radibunda), la sargantana cuallarga (Psammodromus algirus) i també ocells com el gaig (Garrulus glandarius) i l’estornell (Sturnus vulgaris).

Molts dels boscos del nostres voltant són boscos mediterranis protegits, com el Cap de Creus, Collserola, el Massís de Montseny, el Massís Natural del Montnegre i Corredor, Montserrat i les Muntanyes de Prades.

Posted in Gemma Figueras | Comentaris tancats a ALLÀ ON VIVIM I ALLÒ QUE ENS ENVOLTA