Diversos filòsofs han discutit a vastament sobre què es pot definir com a coneixement científic. El teorema de Fermat n’és un gran exemple. Pierre de Fermat va ser un matemàtic francès del s. XVII que mentre llegia l’Arithmetica de Diofant va escriure ràpidament al marge d’una de les seves pàgines: “És impossible descompondre un cub en dos cubs, un biquadrat en dos biquadrats i, en general, qualsevol potència, a part del quadrat, ens dues potències del mateix exponent. He trobat una demostració realment admirable, però el marge del llibre és molt petit per a escriure-la”. Va morir, però, sense haver explicat a ningú tal demostració. Van haver de passar més de tres-cents anys i múltiples generacions de matemàtics perquè Andrew Wiles, finalment l’any 1995, pogués demostrar que Pierre de Fermat tenia raó.
No seré jo qui tregui cap mèrit a Fermat, però és fàcil pensar que el simple fet que Fermat hagués demostrat tal teorema no ha aportat res al món de la ciència (a part de l’innegable repte per a grans quantitats de matemàtics). Es fa, doncs, obvi que si no es transmeten els coneixements adquirits, no serveixen absolutament per a res; calen mecanismes eficients de transmissió dels coneixements, per tal de col·laborar, facilitar i millorar el coneixement científic general, del qual en derivaran posteriors aplicacions.
Per motius com aquest, el món de la investigació publica en revistes especialitzades els resultats d’un projecte científic, i s’utilitza el nombre de publicacions com a mesura de qualitat del científic: com més publiquis i en millors revistes, voldrà dir que més resultats (que no necessàriament millors) has obtingut i per tant, millor currículum científic tindràs, que farà que més empreses o governs decideixin finançar-te futures investigacions. Però feta la llei, feta la trampa: existeix el perill que els científics deixin de voler obtenir bons resultats per preferir obtenir resultats ràpids que els permetin publicar com més, millor. I el que és més greu, decideixin amagar els seus resultats fins que no puguin assegurar-ne la seva publicació: s’entra en plena competició els uns amb els altres. Una competició que té com a vessant positiva l’eficiència en la producció de coneixement científic dels últims anys, però que, per contra, descuida totalment la correcta divulgació i transparència d’aquest mateix coneixement, cosa que va en clar perjudici de la ciència.
Fa uns anys que, des de les posicions més idealistes d’alguns científics provinents de l’experimentació numèrica, s’ha contemplat la possibilitat de facilitar el lliure accés a qualsevol resultat, mètode, idea o conclusió que qualsevol científic de qualsevol racó de món pugui publicar en qualsevol mitjà del que disposi, ja sigui un bloc, un fòrum o al seu propi facebook, batejant-ho amb el nom d’open science (ciència oberta, en un català literal). Òbviament, això xoca frontalment amb el model econòmic de la recerca científica i posa en perill la seva sostenibilitat, i d’aquí la utopia. Si s’arriba, com es pretén des dels impulsors de l’open science, al punt en què dades d’una investigació encara embrionària siguin publicades (mitjançant la immensitat de la xarxa) per tal que diferents entesos puguin fer-hi aportacions i col·laborar-hi, el producte final de la investigació no serà fruit d’un únic grup de recerca (el que, actualment rebria el finançament per dur-lo a terme) sinó que molts grups o científics a títol personal hi hauran pogut col·laborar d’una manera més o menys indirecta. Qui serà l’autor d’aquest treball? Quina institució l’haurà de finançar? Qui es beneficiarà de la seva publicació? Són preguntes d’un antic model de finançament científic que costen de respondre al canviar de model. Esclar que Thomas Kuhn diu que només quan la ciència sigui incapaç de passar per alt les anomalies que subverteixen la tradició, començaran les revolucions científiques.
(descobrir i experimentar a casa) 
