QUÈ ENS FA SER HUMANS?

Què ens fa ser humans?
Què ens diferencia de la resta d’animals?
Quins trets característics, distintius, van aflorar a l’endinsar-nos en l’extensa família dels homínids i emprendre el convuls camí que ens ha portat a esdevenir Homo sapiens sapiens?

Ara fa milions d’anys, i durant un llarguíssim període de temps, petites (però significatives) evolucions en el genoma ens van permetre fer enormes salts a quatre nivells essencials: fisiològic, psicològic, social i tecnològic.
Quin d’aquests salts ens diferencia realment de la resta d’animals?
La resposta no és clara. S’ha apuntat sovint que el què ens fa ser humans és el llenguatge, la capacitat de comunicació verbal. Es menciona també la nostra singular suma de particularitats físiques (bipedisme, polze oposable, hemisferis cerebrals desenvolupats, etc). L’autoconsciència, el coneixement de la pròpia existència i inexorable mort, sembla, de totes passades, un altre tret diferenciador. I, per últim, no en queda ni molt menys exclosa, la capacitat d’utilitzar i produir eines; és a dir, la sensibilitat tecnològica.

Amb els anys, hem pogut comprovar que moltes de les capacitats que crèiem exclusives de la nostra espècie, no ho són. Ni la comunicació entre individus, ni el do de la musicalitat, ni tan sols la fabricació d’eines per a desenvolupar tasques especialitzades. Totes aquestes habilitats es donen en d’altres animals del planeta; ara bé, en ells tenen lloc sempre desproveïdes d’un factor clau, transcendent: la creativitat.

La creativitat, entesa com a inquietud productiva ocurrent, és exclusiva dels humans. La creativitat (tecnològica primer i artística després) va ser cabdal en el llarg procés d’evolució del gènere Homo: la destresa i domini de fracturar el sílex per obtenir eines capaces d’esquinçar la carn dels animals i l’habilitat i interès per a fer representacions simbòliques amb pigments sobre les parets de les coves, van ser (i són encara) aptituds inequívocament humanes que ens diferencien de la resta d’éssers que poblen la Terra.
Ja des d’aquella primera eina de pedra, l’invent (l’ocurrència constructiva, el giny) ha estat motor i impuls dels grans canvis socials que s’han esdevingut: la roda, la metal·lúrgia, la bomba hidràulica, la impremta, la màquina de vapor, la bombeta, el telèfon, el motor, el díode, el xip, el satèl·lit,…
Els artefactes tecnològics són alhora causa i efecte de l’avenç de coneixement. Fites creatives, confluència de l’enginy, el treball, l’interès i, per què no dir-ho, la fortuna de generacions i generacions d’humans.
Resulta sorprenent comprovar com, des d’aquell primer útil de sílex fins a l’actualitat, s’ha esdevingut un llarg procés de desenvolupament i evolució tecnològica. Han anat apareixent una multitud d’artefactes que, al seu torn, n’han deixat obsolets molts d’altres.

Els instruments, al capdavall, no fan sinó potenciar els sentits i les capacitats humanes. Ens ajuden a observar, mesurar, comparar i processar els fenòmens; a transmetre informació; a realitzar transformacions energètiques, cinemàtiques i dinàmiques. Ens faciliten l’àrdua tasca de viure com vivim; ens permeten satisfer el conjunt de necessitats que ens han sobrevingut. Desproveïts com estem d’ullals, urpes i cua, els ginys no només ens han ajudat a satisfer les necessitats naturals de subsistència, sinó també les nostres necessitats percebudes, col·lectives, circumstancials, inherents a l’època i al bagatge històric.

En gran part, la tecnologia evoluciona a causa de la nostra permanent expectativa de benestar, empesa a perpetuïtat per necessitats supèrflues. Però, en qualsevol cas, els invents responen a una inquietud pregona, inherent a la nostra existència. La creativitat tecnològica ens diferencia de la resta d’animals i, en definitiva, ens fa possible ser humans.

POL BARTRÈS

PER SABER-NE MÉS:
La Evolución Tecnologica, de George Basalla [Editorial Crítica, 1991]
– Arqueolític [estudi i difusió de patrimoni] www.arqueolitic.com
– Fundación Atapuerca [jaciment de la Sierra de Atapuerca] www.atapuerca.org



This entry was posted in Pol Bartrès. Bookmark the permalink.

Comments are closed.