Si d’una cosa podem estar orgullosos els catalans, és que a nivell d’hàbitats, tenim una gran diversitat en un espai força petit com és Catalunya. Tot i això, en el nostre territori hi trobem aiguamolls, platges, llacs, vegetació d’alta muntanya, prats alpins i també, encara que poques, les especials molleres, que es troben a la zona dels Pirineus.
Les molleres es podrien definir com a aiguamolls de muntanya, una mena de prat xop format sobretot per molses, que a mesura que es va descomponent el material vegetal que contenen, es forma la torba.
La gran majoria de molleres són conques lacustres originades durant la última glaciació, que un cop va desaparèixer el gel, s’hi ha anat acumulant material vegetal. Aquesta acumulació és tal, que parts de la mollera perden el contacte amb l’aigua dels vessants o l’aigua subterrània, cosa que obliga a que siguin alimentades pràcticament només amb aigua de la pluja. Aquesta aigua, al no haver passat per diferents terrenys, és molt pobre, té molts pocs nutrients, de manera que només les espècies capaces d’aguantar aquestes condicions són afavorides.
De fet, les condicions no són gens fàcils per els habitants de les molleres. L’acumulació de material orgànic és tal que no hi ha temps a que aquest es descompongui, de manera que s’hi formen dos estrats. Una zona superficial amb oxigen, on pot variar el nivell de l’aigua; i una zona anòxica per sota, sempre inundada sota el nivell de l’aigua, on hi ha bacteris descomponedors de la matèria orgànica adaptats a aquestes condicions anaeròbiques, de manera que produeixen diòxid de carboni i metà. Aquestes característiques fan que s’hi acumuli la torba, ja que a més a més, la
putrefacció de la matèria vegetal és molt lenta en aquests climes freds, així que es va acumulant per sota el nivell de l’aigua en unes condicions de continua saturació i de poca disponibilitat d’oxigen.
Una molsa característica de les molleres és l’esfagne (Sphagnum), que és conegut precisament com a “molsa de mollera”. Consta d’una tija principal amb unes branques que surten formant fascicles, és a dir, en grups. Al capdamunt, hi trobem tot de
branques joves densament agrupades, formant el què s’anomena capítol. La part
interessant d’aquestes molses són les seves cèl·lules. En les seves fulles en trobem dos tipus diferents, unes grans, transparents i poroses, anomenades hialocists, i fent una xarxa entre elles, unes d’allargades i verdes, amb clorofil·la i funció fotosintètica, els clorocists. Gràcies als hialocists els esfagnes poden retenir grans quantitats d’aigua dintre de les seves cèl·lules, fins a 20 vegades el seu pes sec en aigua. A més a més, les cèl·lules buides poden retenir aigua en condicions seques, mentre que en condicions d’alta humitat, els espais buits poden contenir aire que ajuden a la molsa a surar per
així poder continuar captant la llum i fer la fotosíntesi.
La torba formada per l’esfagne, s’utilitza com a additiu del sòl, ja que augmenta la seva capacitat per retenir aigua i també és una font de matèria orgànica. Com a curiositat, l’esfagne es va utilitzar durant la primera i la segona Guerra Mundial per netejar les ferides, primerament per la seva capacitat d’absorció, i també per la seva acidesa, que inhibeix el creixement de fongs i bacteris.
Si bé les molleres de casa nostra són petites comparades amb les grans extensions d’Escòcia i Irlanda, el què està clar, és que són uns ambients d’allò més especials.
