L’ésser humà, com a tal, percep, sent, pensa i actua. No pas per separat, no necessàriament en aquest ordre.
Fa centenars de milers d’anys que la humanitat alça el cap i es pregunta: què són tots aquests punts lluminosos que poblen el cel?
Enguany s’esdevé 250 anys de la proesa d’un dels grans exploradors del cel, per bé que un complet desconegut: Nicolas Louis de Lacaille. Abat i matemàtic, de Lacaille passà a la posteritat per viatjar a l’extrem austral del continent africà i fer un gest tan subtilment revolucionari com alçar el cap i observar el cel. Exactament el mateix gest que l’any 1609
havia fet Galileu amb un dels primers telescopis, encetant així l’exitós camí de la ciència moderna, fent justícia a l’abnegat treball dels savis antics.
Perseguim la singularitat. Al llarg dels temps, totes les cultures han tingut la inquietud de detectar particularitats d’entre la multitud de punts lluminosos del cel:
grups que tracen curioses formes [constel·lacions]; sobtades pinzellades lluminoses en la foscor de la nit [estels fugaços]; punts que es desplacen mandrosos ara endavant ara enrere seguint una línia imaginària entre constel·lacions [els planetes].
Els savis grecs van excel·lir en la catalogació de les estrelles, descrivint imaginatives formes relacionades amb la mitologia al llarg de tot el cel observable:
Orió, Perseu, Hidra, Andròmeda,…
Però, i el cel que no podien observar? I el cel del sud?
De Lacalle, que s’inicià en l’astronomia ajudant Cassini a mesurar el meridià de París, viatjà l’any 1750 al Cap de Bona Esperança, on muntà un humil observatori astronòmic, literalment una barraca, un telescopi i una cadira.
Al cap de quatre anys, tornà a París amb anotacions de l’observació d’unes deu mil estrelles i la descripció de catorze noves constel·lacions. Material amb el que escrigué la seva gran obra Coelum Australe Stelliferum [L’estrellat cel del sud], publicada pòstumament el 1763.
Dos segles i mig després, rememorem el seu meticulós treball i la sorpresa en la incipient comunitat científica de l’època al veure que les noves constel·lacions descobertes per l’abat explorador no tenien noms mitològics ni d’animals, com era costum; sinó que el difunt de Lacalle ens havia obsequiat amb un cel del sud poblat dels grans invents de la humanitat:
el Compàs, el Telescopi, la Brúixola, el Rellotge,…
Una magnífica lliçó de l’home que posà nom a l’estrellat cel del sud: L’ésser humà, com a tal, percep, sent, pensa, actua… i, a voltes, crea. No pas per separat, no necessàriament en aquest ordre.
POL BARTRÈS
PER SABER-NE MÉS:
– Mi primera guía sobre astronomía, de Jordi Lopesino [La Galera, 2008]
