PÈRDUES IRREVERSIBLES

by valors Posted on 27 agost 2010

Els esculls coralins son un dels ecosistemes que presenten una major biodiversitat (espècies per unitat de superfície) de la terra, superant inclús la de les selves tropicals.

Es tracta d’unes complexes estructures que formen uns pòlips de pocs mil·límetres al fixar el calci del mar. Un cop morts aquests individus, les estructures calcàries es mantenen i són colonitzades de nou per altres pòlips que continuaran fixant més calci dissolt en l’aigua i engrandint aquesta complexa arquitectura biològica.

Aquest procés desenvolupat al llarg dels segles ha fet que aquests ecosistemes abarquessin un nombre molt elevat de kilòmetres, formant estructures increïbles que constitueixen un ecosistema essencial en la cadena tròfica dels oceans i un somni per a qualsevol submarinista.

Actualment, com a conseqüència de l’escalfament global, l’aigua del mar ha augmentat la seva temperatura i una bona part del diòxid de carboni emès a l’atmosfera és absorbit pels oceans, fet que augmenta el grau d’acidesa de la seva aigua. Aquesta acidificació impedeix la formació dels esquelets calcaris que constitueixen l’estructura bàsica dels esculls coralins i de la que depenen milions d’espècies que hi troben refugi, així com tota la cadena de predadors que se n’alimenten.

Els coralls contenen unes algues microscòpiques anomenades zooxantel·les que aporten aliments al pòlip a través de la seva fotosíntesi i són les responsables de les diferents coloracions dels esculls. L’augment de la temperatura de l’aigua fa augmentar l’estrès en el corall que acaba expulsant les zooxantel·les, el que li provoca una pèrdua del seu color característic, fenomen conegut com a blanqueig del corall, primer símptoma de col·lapse biològic.

En un món dominat per la gran dependència dels combustibles fòssils, no sembla molt evident que aquesta tendència reverteixi en un futur molt immediat.

Els científics senyalen que la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera està a punt de superar les 500 parts per milió i en el millor dels casos la temperatura global augmentarà més de dos graus centígrads entre el 2050 i el 2100.

Això faria que l’aigua dels oceans estigués tant acidificada que la majoria dels esculls coralins, tal i com els coneixem avui en dia, desapareguessin, provocant un dels majors desastres ambientals coneguts fins ara.

No només la biodiversitat marina se’n veuria afectada  al veure dràsticament disminuïda la base de la seva xarxa tròfica.

Milions de persones que viuen a les costes de països tropicals en vies de desenvolupament quedarien desprotegides davant els efectes de possibles inundacions i enfront l’erosió de les seves costes, a més de perdre una excel·lent oportunitat de desenvolupament a través dels beneficis que els podria reportar una indústria turística associada als esculls coralins i també perdríem la oportunitat de trobar noves substàncies químiques útils per a nosaltres, com el cas del AZT o Zidouvina, compost format per diversos productes químics obtinguts en esculls coralins i que es tracta d’un dels primers fàrmacs utilitzats per als tractament retrovirals usats en pacients infectats per el VIH.

JOAN BASAGAÑA.

Per saber-ne més:

http://coralreef.noaa.gov/

Posted in Joan Basagaña | Comentaris tancats a PÈRDUES IRREVERSIBLES

VIDA ARTIFICIAL?

by valors Posted on 24 juny 2010

Fa poc més d’un mes, l’equip de científics que encapçala Craig Venter (científic que es va fer famós per fer la competència a les institucions públiques durant el Projecte Genoma Humà per poder patentar gens humans), va publicar a la prestigiosa Science que havien aconseguit crear una cèl·lula bacteriana a partir d’un genoma sintetitzat químicament. El primer pas cap a la vida artificial, han anunciat els titulars. Encara no: no s’ha creat vida artificial ni ningú ha jugat a ser Déu, encara.

Venter no ha creat vida, sinó que l’ha imitada: ha creat una cèl·lula sintètica de nom Mycoplasma mycoides JCVI-syn1.0. Aquesta és la còpia quasi exacta del bacteri Mycoplasma mycoides, que és el genoma conegut més petit que és capaç de viure de forma independent (format per uns 500 gens, mentre que els humans en tenim, aproximadament, uns 30.000). N’ha sintetitzat el genoma al laboratori i després l’ha introduït en una cèl·lula bacteriana, substituint-lo per l’existent. El nou genoma ha controlat la cèl·lula i ha sobreviscut, de manera que, al cap d’unes generacions, s’ha aconseguit descendents d’un ADN sintetitzat artificialment. No ha estat fàcil: ha costat deu anys, 40 milions de dòlars i molts intents fallits. Però han aconseguit demostrar que es poden crear cèl·lules que sobrevisquin amb genomes completament artificials.

A la pràctica, però, el bacteri que ha creat Venter s’hauria pogut crear molt més fàcilment amb les tècniques d’enginyeria genètica convencional: l’avenç no és científic, sinó tècnic: la tècnica funciona i serveix per generar cèl·lules vives a partir d’un seguit de lletres guardades en un ordinador. I això és, realment, una novetat que ha provocat que a Venter i al seu equip els hagin caigut crítiques de totes bandes, que convé separar. D’una banda, des del món politicoeconòmic han aparegut veus criticant la troballa de Venter i acusant-lo de voler patentar la vida. Ara bé, tan sols es poden patentar invents, no descobriments, i de moment Venter només ha copiat un bacteri, no se n’ha inventat cap, de manera que l’únic que podria patentar és el mètode que ha utilitzat, però en cap cas el bacteri, la vida. Si algun dia Venter, o qualsevol altre científic, fabriqués un bacteri nou, amb propietats i funcions noves, aquest sí que, actualment, seria patentable. És en aquest sentit que Obama ja està temptejant el terreny per a una primera regulació sobre la creació de vida.

D’altra banda, hi ha les crítiques ètiques cap a les aplicacions que puguin derivar de la possible creació de vida artificial en un futur: la possibilitat que apareguin futurs bacteris amb gens potencialment perillosos, malgrat que no és el cas actual, constata els riscos d’una tecnologia que pot escapar del nostre control. Òbviament, cal exigir reflexió sociològica i, segurament, el grau de llibertat que pot tenir la ciència és una de les discussions més interessants que planteja la publicació de Venter. I finalment, apareixen algunes crítiques des del món científic, que es troba en un punt mig entre l’escepticisme i la prudència, criticant que les possibles aplicacions en la recerca de la síntesi de DNA artificial són encara massa escasses i confuses, i que, de moment, no s’ha pogut demostrar que es pugui fabricar ADN bacterià a voluntat.

Entre els projectes amb els quals Craig Venter vol amortitzar els diners que porta gastats, hi ha el de dissenyar una alga que fixi el CO2 atmosfèric (causant de l’efecte hivernacle) i el converteixi en hidrocarburs utilitzant energia solar, o el d’utilitzar organismes sintètics (unicel·lulars, sempre) per a accelerar la producció de vacunes o dissenyar microorganismes que netegin aigües contaminades. Com sempre, el que és i serà més important són les aplicacions que en puguin sortir i si beneficiaran el col·lectiu o el perjudicaran i, per lluny que siguin, val més que ens comencem a plantejar el que calgui, ja que, tractant-se de Craig Venter, el que és possible i el que és impossible es confon de manera espectacular.

 

Per saber-ne més:

– J. Craig Venter Institute:
http://www.jcvi.org/

Posted in Núria Radó | Tagged , | 1 Comment

UNA MOLSA ESPECIAL

by valors Posted on 16 juny 2010

Si d’una cosa podem estar orgullosos els catalans, és que a nivell d’hàbitats, tenim una gran diversitat en un espai força petit com és Catalunya. Tot i això, en el nostre territori hi trobem aiguamolls, platges, llacs, vegetació d’alta muntanya, prats alpins i també, encara que poques, les especials molleres, que es troben a la zona dels Pirineus.

Les molleres es podrien definir com a aiguamolls de muntanya, una mena de prat xop format sobretot per molses, que a mesura que es va descomponent el material vegetal que contenen, es forma la torba.

La gran majoria de molleres són conques lacustres originades durant la última glaciació, que un cop va desaparèixer el gel, s’hi ha anat acumulant material vegetal. Aquesta acumulació és tal, que parts de la mollera perden el contacte amb l’aigua dels vessants o l’aigua subterrània, cosa que obliga a que siguin alimentades pràcticament només amb aigua de la pluja. Aquesta aigua, al no haver passat per diferents terrenys, és molt pobre, té molts pocs nutrients, de manera que només les espècies capaces d’aguantar aquestes condicions són afavorides.

De fet, les condicions no són gens fàcils per els habitants de les molleres. L’acumulació de material orgànic és tal que no hi ha temps a que aquest es descompongui, de manera que s’hi formen dos estrats. Una zona superficial amb oxigen, on pot variar el nivell de l’aigua; i una zona anòxica per sota, sempre inundada sota el nivell de l’aigua, on hi ha bacteris descomponedors de la matèria orgànica adaptats a aquestes condicions anaeròbiques, de manera que produeixen diòxid de carboni i metà. Aquestes característiques fan que s’hi acumuli la torba, ja que a més a més, la
putrefacció de la matèria vegetal és molt lenta en aquests climes freds, així que es va acumulant per sota el nivell de l’aigua en unes condicions de continua saturació i de poca disponibilitat d’oxigen.

Una molsa característica de les molleres és l’esfagne (Sphagnum), que és conegut precisament com a “molsa de mollera”. Consta d’una tija principal amb unes branques que surten formant fascicles, és a dir, en grups. Al capdamunt, hi trobem tot de
branques joves densament agrupades, formant el què s’anomena capítol. La part
interessant d’aquestes molses són les seves cèl·lules. En les seves fulles en trobem dos tipus diferents, unes grans, transparents i poroses, anomenades hialocists, i fent una xarxa entre elles, unes d’allargades i verdes, amb clorofil·la i funció fotosintètica, els clorocists. Gràcies als hialocists els esfagnes poden retenir grans quantitats d’aigua dintre de les seves cèl·lules, fins a 20 vegades el seu pes sec en aigua. A més a més, les cèl·lules buides poden retenir aigua en condicions seques, mentre que en condicions d’alta humitat, els espais buits poden contenir aire que ajuden a la molsa a surar per
així poder continuar captant la llum i fer la fotosíntesi.

La torba formada per l’esfagne, s’utilitza com a additiu del sòl, ja que augmenta la seva capacitat per retenir aigua i també és una font de matèria orgànica. Com a curiositat, l’esfagne es va utilitzar durant la primera i la segona Guerra Mundial per netejar les ferides, primerament per la seva capacitat d’absorció, i també per la seva acidesa, que inhibeix el creixement de fongs i bacteris.

Si bé les molleres de casa nostra són petites comparades amb les grans extensions d’Escòcia i Irlanda, el què està clar, és que són uns ambients d’allò més especials.

Posted in Gemma Figueras | Comentaris tancats a UNA MOLSA ESPECIAL

QUÈ ENS FA SER HUMANS?

by valors Posted on 5 maig 2010

Què ens fa ser humans?
Què ens diferencia de la resta d’animals?
Quins trets característics, distintius, van aflorar a l’endinsar-nos en l’extensa família dels homínids i emprendre el convuls camí que ens ha portat a esdevenir Homo sapiens sapiens?

Ara fa milions d’anys, i durant un llarguíssim període de temps, petites (però significatives) evolucions en el genoma ens van permetre fer enormes salts a quatre nivells essencials: fisiològic, psicològic, social i tecnològic.
Quin d’aquests salts ens diferencia realment de la resta d’animals?
La resposta no és clara. S’ha apuntat sovint que el què ens fa ser humans és el llenguatge, la capacitat de comunicació verbal. Es menciona també la nostra singular suma de particularitats físiques (bipedisme, polze oposable, hemisferis cerebrals desenvolupats, etc). L’autoconsciència, el coneixement de la pròpia existència i inexorable mort, sembla, de totes passades, un altre tret diferenciador. I, per últim, no en queda ni molt menys exclosa, la capacitat d’utilitzar i produir eines; és a dir, la sensibilitat tecnològica.

Amb els anys, hem pogut comprovar que moltes de les capacitats que crèiem exclusives de la nostra espècie, no ho són. Ni la comunicació entre individus, ni el do de la musicalitat, ni tan sols la fabricació d’eines per a desenvolupar tasques especialitzades. Totes aquestes habilitats es donen en d’altres animals del planeta; ara bé, en ells tenen lloc sempre desproveïdes d’un factor clau, transcendent: la creativitat.

La creativitat, entesa com a inquietud productiva ocurrent, és exclusiva dels humans. La creativitat (tecnològica primer i artística després) va ser cabdal en el llarg procés d’evolució del gènere Homo: la destresa i domini de fracturar el sílex per obtenir eines capaces d’esquinçar la carn dels animals i l’habilitat i interès per a fer representacions simbòliques amb pigments sobre les parets de les coves, van ser (i són encara) aptituds inequívocament humanes que ens diferencien de la resta d’éssers que poblen la Terra.
Ja des d’aquella primera eina de pedra, l’invent (l’ocurrència constructiva, el giny) ha estat motor i impuls dels grans canvis socials que s’han esdevingut: la roda, la metal·lúrgia, la bomba hidràulica, la impremta, la màquina de vapor, la bombeta, el telèfon, el motor, el díode, el xip, el satèl·lit,…
Els artefactes tecnològics són alhora causa i efecte de l’avenç de coneixement. Fites creatives, confluència de l’enginy, el treball, l’interès i, per què no dir-ho, la fortuna de generacions i generacions d’humans.
Resulta sorprenent comprovar com, des d’aquell primer útil de sílex fins a l’actualitat, s’ha esdevingut un llarg procés de desenvolupament i evolució tecnològica. Han anat apareixent una multitud d’artefactes que, al seu torn, n’han deixat obsolets molts d’altres.

Els instruments, al capdavall, no fan sinó potenciar els sentits i les capacitats humanes. Ens ajuden a observar, mesurar, comparar i processar els fenòmens; a transmetre informació; a realitzar transformacions energètiques, cinemàtiques i dinàmiques. Ens faciliten l’àrdua tasca de viure com vivim; ens permeten satisfer el conjunt de necessitats que ens han sobrevingut. Desproveïts com estem d’ullals, urpes i cua, els ginys no només ens han ajudat a satisfer les necessitats naturals de subsistència, sinó també les nostres necessitats percebudes, col·lectives, circumstancials, inherents a l’època i al bagatge històric.

En gran part, la tecnologia evoluciona a causa de la nostra permanent expectativa de benestar, empesa a perpetuïtat per necessitats supèrflues. Però, en qualsevol cas, els invents responen a una inquietud pregona, inherent a la nostra existència. La creativitat tecnològica ens diferencia de la resta d’animals i, en definitiva, ens fa possible ser humans.

POL BARTRÈS

PER SABER-NE MÉS:
– La Evolución Tecnologica, de George Basalla [Editorial Crítica, 1991]
– Arqueolític [estudi i difusió de patrimoni] www.arqueolitic.com
– Fundación Atapuerca [jaciment de la Sierra de Atapuerca] www.atapuerca.org

Posted in Pol Bartrès | Comentaris tancats a QUÈ ENS FA SER HUMANS?

CULTURA DE SURO

by valors Posted on 25 març 2010

L’alsina surera (Quercus suber) és un arbre perennifoli de la família de les fagàcies, molt semblant a l’alsina comuna (Quercus ilex), però amb la diferència que en la seva escorça les cèl·lules es suberifiquen de manera més pronunciada, recobrint el tronc d’una gruixuda i resistent escorça protectora de la que se n’extreu el suro.

Es tracta d’un arbre típicament mediterrani, autòcton de la seva part occidental on creix sobre sòls àcids i en llocs temperats sobretot en terres baixes prop del litoral ja que no suporta bé les glaçades.

Forma boscos anomenats suredes que ocupen més de 2 milions d’hectàrees i s’extenen sobretot per Portugal, Espanya, França, Itàlia, Marroc, Tuníssia i Algèria.

A la segona meitat del segle XVII, un monjo francès anomenat Pierre Perignon va descubrir les qualitats especials del suro per tapar ampolles de vi. Els taps de suro permetien emmagatzemar el vi amb seguretat durant períodes prolongats i transportar-lo llargues distàncies. Aquest descubriment va facilitar el desenvolupament de la indústria vitivinícola i això va comportar que s’afavorís el creixement d’alsines sureres sobre altres espècies arbòries  i per això les suredes han ocupat grans superfícies al sud d’Europa conformant un paisatge mediterrani emblemàtic.

Des de llavors la indústria associada al suro ha perdurat fins als nostres dies com un dels models més clars d’indústria sostenible. El suro s’ha produït seguint un sistema integrat  del qual no en resultava la tala de cap arbre, el que ha assegurat la perdurabilitat d’aquest ecosistema i amb això el manteniment de molts altres serveis ambientals que aquestes ens ofereixen.

Les suredes son zones amb una elevada biodiversitat, on trobem espècies endèmiques protegides com el linx ibèric i l’àguila imperial per a posar-ne algun dels exemples més mediàtics. També destaca la imporant funció que les suredes tenen com a embornals de CO2, ja que el suro permet la fixació d’aquest gas d’efecte hivernacle pel doble del seu pes, contribuint altament en la lluita contra el canvi climàtic.

Però avui en dia, i després de segles d’existència, el suro i el seu sistema de producció estan en perill  degut a l’aparició de nous materials sintètics que gràcies a estratègies de comunicació agressives amenacen de desplaçar el suro del mercat, i amb ell el seu equilibrat sistema de producció. Aquests materials son utilitzats sovint per a l’embotellament de vins procedents de zones anglosaxones, com Sud Àfrica o California, però també és comú en vins argentins i xilens, cada cop més comercialitzats arreu del món.

Les conseqüències de la pèrdua de mercat del suro poden ser la desaparició de milers d’hectàrees d’alsines sureres i reconversió cap a usos menys ecològics d’aquestes terres a més de promocionar l’ús de materials sintètics difícilment degradables i provocar la pèrdua de milers de llocs de treball degut a que l’explotació econòmica del suro és vital per al manteniment de les suredes.

El concepte del suro va més enllà de l’activitat esctrictament industrial i econòmica. Tal i com ho expressava Josep Pla, “l’explotació del suro conforma una civilització, un món que abarca entre moltes altres coses, un sistema ecològic i una sèrie de manifestacions culturals específiques que no hauríem de deixar perdre”. JOAN BASAGAÑA.

Per saber-ne més:

http:// www.panda.org/what_we_do/where_we_work/mediterranean/about/forest/cork

http://www.wwf.es/que_hacemos/bosques/nuestras_soluciones/corcho_si/

Posted in Joan Basagaña | 1 Comment