TECNOLOGIA D’USAR I LLENÇAR

by valors Posted on 15 febrer 2013

Un dels canvis més remarcables de les últimes dècades i que ha transformat més la nostra societat és el desenvolupament de les noves tecnologies. Des dels anys 90 hem vist com anaven transformant-se les relaciones personals i la nostra manera de treballar gràcies a aparells que cada vegada ens faciliten més la comunicació entre nosaltres.

Les aplicacions de les noves tecnologies però no són només per a la comunicació i difusió d’informació, sinó que poden ajudar a millorar l’eficàcia de molts processos i fer que la nostra societat funcioni d’una manera més acurada. Per exemple,  l’aplicació de sistemes domòtics en els nostres habitatges permet controlar d’una manera molt efectiva l’energia necessària per a mantenir l’escalfor  i no malbaratar energia reduint el nostre impacte.

Internet, els ordinadors, els telèfons mòbils no han parat de millorar les seves capacitats a contrarellotge. Quan es descobreix un nou aparell amb alguna aplicació revolucionària, ràpidament tothom acaba sucumbint i canviant el seu mòbil vell per un de nova generació. I llavors apareixen un altre gadget imprescindible per escoltar música, navegar per la xarxa o per estar a la última en un món hipertecnològic. En 6 mesos un aparell que funciona correctament pot quedar obsolet degut a una nova moda i això ens condueix a canviar-lo i a consumir una quantitat molt elevada d’aparells electrònics, la nova tendència d’usar i llençar.Reciclatge

Hem acumulat gran quantitat de ferralla electrònica i la gestió d’aquests residus és complexe, està poc desenvolupada i porta associada una problemàtica socio-ecològica de gran abast que no para d’extendre’s arreu del planeta.

Un mòbil o un portàtil és una barreja de plàstics i fins a 30 metalls diferents, alguns tant valuosos com el níquel, el paladi o fins i tot la plata i l’or. En un sol aparell la quantitat d’aquests elements és molt petita i fins ara ha sigut poc rentable dedicar esforços al seu desballestament i recuperació de materials.

Sovint el que s’ha fet és transportar la gran majoria d’aquesta ferralla a països de l’Àfrica i l’Àsia, abandonant milers de tones d’aparells electrònics en mal estat creant greus impactes socials i ambientals en els països on han sigut abandonats. D’aquesta manera, sorgeix un nou model de relació Nord-Sud on les nostres deixalles electròniques es converteixen en les mines modernes per a grups desafavorits que intenten extreure els petits percentatges de metalls valuosos presents en les carcasses d’aparells suposadament antiquats.

 JOAN BASAGAÑA.

Per saber-ne més: http://blogs.elpais.com/eco-lab/2012/03/que-se-hace-con-los-metales-mas-valiosos-de-un-movil.html

Posted in Joan Basagaña | Comentaris tancats a TECNOLOGIA D’USAR I LLENÇAR

La mort hauria de ser el final de la vida. El càncer no.

by valors Posted on 14 febrer 2013

Aquestes dues frases eren el missatge de la campanya de la 21a Marató de TV3 que es va celebrar el passat 16 de desembre. En aquesta edició es va treballar amb la finalitat de recaptar diners per a la investigació del càncer, ja que es tracta de la causa principal de mort de persones entre els 35 i els 70 anys d’edat. Sí és cert que la recerca científica va obrint noves vies per tractar i curar aquesta malaltia, però tal i com ens van explicar a la Marató, hi ha molta feina per fer.
Per desgràcia, tots hem sentit a parlar del càncer i ens ha tocat patir-lo d’alguna manera, ja sigui personalment o bé algun familiar proper que ha hagut de lluitar contra la malaltia, no sempre amb sort. Tot i això, què és exactament el càncer?
No és una única malaltia, sinó que reben aquest nom totes aquelles que tenen com a denominador comú el desenvolupament de cèl•lules anormals amb un creixement incontrolat. Avui en dia s’han identificat més de 200 tipus de càncer, tots es comporten de maneres diferents, però en general tendeixen a desembocar en la mort si no es tracten adequadament.
Les cèl•lules cancerígenes es caracteritzen per escapar al control reproductiu i perden les seves funcions originals. Amb el temps n’adquireixen unes altres que no els hi corresponen, envaint de manera progressiva i per vies diferents òrgans propers. A vegades fins i tot òrgans més allunyats ja que es desplacen per la via limfàtica o sanguínia. Quan això passa, es quan es parla de metàstasi: la propagació a distància de les cèl•lules originàries del càncer, i del creixement de nous tumors en els llocs on van a parar aquestes cèl•lules.
La diferencia entre tumors benignes i malignes és que els primers es poden eliminar localment amb cirurgia o altres tècniques, i no solen ocasionar metàstasi a distància ni matar al pacient, però sempre hi ha excepcions. Les cèl•lules veïnes sanes n’inhibeixen el creixement. El problema és amb els tumors malignes, les cèl•lules dels quals no es poden frenar. El càncer pot afectar a totes les edats, fins i tot en fetus, però el risc de patir els més comuns s’incrementa amb l’edat.
En un futur, els càncers no es classificaran en funció dels òrgans on s’han detectat sinó en funció de la composició cel•lular dels tumors. Serà més determinant saber les característiques de les cèl•lules. En els darrers 10 anus les investigacions han avançat més que no en els 30 anteriors. Els resultats han estat espectaculars, i càncers que fins fa poc eren mortals ara es poden controlar i tractar amb teràpies eficaces.

Posted in Gemma Figueras | Comentaris tancats a La mort hauria de ser el final de la vida. El càncer no.

LA HISTÒRIA MÉS BELLA

by valors Posted on 29 novembre 2012

En ple període electoral, un company em deixa entusiasmat un llibre que ha despertat en ell una renovada passió per la ciència; una passió que, confessa, tenia mig adormida.
Es tracta de “La història més bella del món”.

El llibre, a cura del periodista científic Dominique Simonnet, és un amè relat que narra els tres actes de l’evolució de l’univers a través del diàleg que estableix l’autor amb tres reconeguts científics, a partir de tres preguntes clau: D’on venim? Què som? Per què som aquí?
El recorregut evolutiu arrenca uns quinze mil milions d’anys enrere amb la gran explosió generadora de l’univers, continua fa quatre mil milions d’anys amb l’aparició de la vida a la Terra i enllaça amb l’aparició dels homínids i l’actual procés d’expressió cultural que ens ha portat fins a l’actualitat.
La història més bella del món és, de fet, aquesta, la nostra, en la que encara ens trobem immersos.

Saturat d’anuncis, cartells, pamflets, discursos i eslògans que acompanyen el procés electoral, la lectura del llibre resulta poc menys que reveladora.
La campanya es centra, en gran part, en el debat sobre el procés de construcció nacional, en la creació d’estructures d’estat, en l’autodeterminació.
Pàgina rere pàgina, tot llegint el llibre se’m fa evident que massa sovint oblidem que una de les prioritats d’un país, una imperiosa necessitat social, ha de ser dotar la població de recursos per a la seva formació i aprenentatge; vetllar perquè la ciutadania tingui eines per avançar en el coneixement de la realitat que l’envolta; fomentar, en darrera instància, la reflexió i l’esperit crític.

La societat tecno-científica en que vivim ens urgeix a familiaritzar-nos amb el fet i la metodologia científica per no sucumbir il·lusos davant l’allau, massa sovint esbiaixada i superficial, de dades i opinions que ens arriben emparades en suposats estudis, ja siguin provinents tan de reconeguts premis Nobel com de misteriosos experts.
La ciència, precisament, ens ajuda a comprendre i ens esperona a descobrir, a cercar, a ser crítics i incisius, a valorar l’exquisida naturalesa del que ens envolta.
A dia d’avui, tot estat requereix d’una decidida aposta per la recerca científica, el desenvolupament tecnològic, la innovació empresarial, el foment del coneixement científic,…

Més enllà d’anuncis, cartells, pamflets, discursos i eslògans, no se m’acut prioritat més gran per un poble que anhela construir, crear i autodeterminar-se, que treballar per apropar als seus conciutadans la història més bella del món.
La resta, vindrà sol.

POL BARTRÈS

PER SABER-NE MÉS:
– La història més bella del món, de Hubert Reeves (et al.) [Edicions 62, 1997]

Posted in Pol Bartrès | Comentaris tancats a LA HISTÒRIA MÉS BELLA

BARALLAR-SE PER LES ÚLTIMES TONYINES (II)

by valors Posted on 12 novembre 2012

Fa anys vaig escriure un article per aquesta secció sobre la situació de la tonyina vermella (Thunnus thynnus). Tota la informació sobre aquesta espècie en aquell moment era desencoratjadora i els esforços per a evitar la seva desaparició semblaven condemnats al fracàs. Els interessos econòmics eren molt grans, sobretot quan el consum de sushi s’havia popularitzat per tot arreu.

Però les intuicions més pessimistes fallen en determinades ocasions.

Al 2006, després de dècades de sobrepesca, la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina de l’Atlàntic (ICCAT), va fixar un pla de recuperació de l’espècie i en va reduir les quotes de captura de manera significativa: de 32.000 tones al 2007 a les 12.900 tones actuals. A més va limitar la capacitat de la flota pesquera i va imposar una talla mínima de 30 kilos per a poder pescar-les.

Es va establir que al 2012 es faria una revisió del pla de recuperació per tal de comprovar la seva efectivitat i els primer resultats semblen satisfactoris. Es destaca que les captures en les almadraves andaluses no han parat d’augmentar des del 2007 i les diferents flotes de pesca tarden cada vegada menys temps en completar la quota que tenen assignada. Des de la posada en marxa del pla de recuperació s’han deixat de capturar un milió de juvenils a l’any i només aquesta mesura pot haver tingut un impacte enorme en la població total.

tonyinaIISembla que la tonyina vermella no vol deixar de nadar en les nostres aigües gràcies a una capacitat de recuperació espectacular que sorprèn fins i tot als especialistes. No hi ha cap dubte que les primeres senyals positives són conseqüència d’una millora en la gestió i en l’aplicació del coneixement científic per davant d’interessos més especulatius.

Cal però ser prudents i no abaixar la guàrdia. Hi ha grups de pescadors que ja reclamen que se’ls augmenti la quota de pesca mentre que els ecologistes s’hi oposen.

La recuperació de l’espècie sembla una evidència, però hi ha encara massa incertesa entorn de la situació real dels estocs. Segons altres estudis es desprèn que la quantitat pescada podria ser el doble de la declarada, donant a entendre que les captures il·legals són molt importants.

Els mateixos científics de l’ICCAT creuen convenient que es mantinguin les condicions actuals com a mínim tres anys més per tal de tenir més coneixements i una metodologia més acurada per a estimar la població total.

El més remarcable és que el clàssic model de pesca insostenible podria convertir-se en exemple de tot el contrari.

JOAN BASAGAÑA

Per saber-ne més: http://www.wwf.es/?22541/WWF-pide-mantener-los-esfuerzos-para-consolidar-la-recuperacin-de-las-poblaciones-de-atn-rojo

Posted in Joan Basagaña | Comentaris tancats a BARALLAR-SE PER LES ÚLTIMES TONYINES (II)

JUGANT AMB ELS ÀTOMS

by valors Posted on 16 octubre 2012

En els darrers mesos hem sentit a parlar força als medis de paraules estranyes com àtoms, colisionador, sincrotrons i bosons… Ens pot semblar una historia una mica complicada, però en el fons és la recerca de les unitats més bàsiques i simples en què està formada la matèria.

D’un element que es va parlar molt el passat mes de juliol fou del bosó de Higgs. El CERN (Conseil Européen pourla Recherche Nucléaire), situat prop de Ginebra, va fer una important roda de premsa per presentar els resultats obtinguts per el LHC (Large Hadron Collider), el Gran Colisionador d’Hadrons. Però, perquè és tant important aquesta partícula?

Durant anys, els físics teòrics han estat debatent com estan formades les molècules y proposant teories que ho expliquessin. Però no hi ha proves, només teories. Un científic, Peter Higgs, un dia va proposar una partícula que serviria per explicar la massa de les partícules elementals. Va basar la seva teoria en una partícula teórica que no tenia carrega ni color, i que a més a més era molt inestable y es desintegrava molt ràpidament.

Aquesta partícula ha estat objecte d’una llarga recerca en el camp de la física de partícules. Si es pogués demostrar la seva existència, aquest model fins ara teòric, estaria finalment complert. El què va explicar el CERN el 4 de juliol va ser que havien observat una nova partícula que era consistent amb el bosó de Higgs, però més temps i més dades serien necessaris per així confirmar-ho del cert.

Totes aquestes investigacions es fan en el LHC. Va ser dissenyat per fer topar feixos de protons, amb el propòsit principal d’examinar la validesa i els límits del model estàndard, actualment el marc teòric de la física de partícules. Dins de l’LHC, dos feixos  de protons són accelerats en sentis oposats fins que arriben al 99,99% de la velocitat de la llum, i es fan xocar entre sí, produint altes energies que permetrien simular alguns successos que van passar immediatament després del Big Bang. En aquest gran projecte s’utilitza un túnel de27 km de circumferència, i hi participen més de 2000 físics de 34 països, i centenars d’universitats i de laboratoris han format part de la seva construcció.

Aquí a casa nostra, també en tenim un de petit, anomenat sincrotró ALBA, que es troba a la UAB, a Cerdanyola del Vallès. El projecte es va posar en marxa al 1994, i la inauguració oficial va tenir lloc al març de 2010. La radiació que s’obté és útil no només en investigacions dins el camp de la física sinó també en els camps de la ciència i la tecnologia.

Posted in Gemma Figueras | Comentaris tancats a JUGANT AMB ELS ÀTOMS